Esaú

Nét del pare Abra­ham, fill d'Isaac i Rebeca i germà bessó de Jacob.

Ell havia nas­cut pri­mer, segons els cos­tums dels nos­tres vells no li tocava ser l'hereu, però a la nis­saga d'Abra­ham havia d'here­tar la major part dels bens patri­mo­ni­als i molt més. Li cor­res­po­nia ser una balma més en el pacte d'Aliança amb Déu.

Goso dir que l'Esaú tenia alguna esquerda al ter­rat, però sem­blava un bon sagal. A casa ho tenia mala­ment.

Isaac se l'esti­mava amb aque­lla mitja llu­nya­nia que el patri­arca té per a l'hereu. Sa mare Rebeca avi­ci­ava Jacob i a ell el tenia avor­rit; amb tots els res­pec­tes bíblics, no fou una bona mare. Jacob ja del néixer li mos­se­gava el retaló. Era un pen­ques. Isaac era un bonatxàs, a casa hi manava la vella i el bor­degàs se n'apro­fi­tava, comp­tant que son germà, l'hereu, tenia les seves esto­nes de besa­roca.

En una d'elles, Jacob anava a calar-se un bon plat de llen­ties i va arri­bar l'Esaú afa­mat. I per un plat de llen­ties el minyó va donar a son germà els drets d'hereu dels béns de casa.

En van venir de pit­jors. Esaú ja no era l'hereu, però encara li per­to­cava ser el con­ti­nu­a­dor de l'Aliança amb Déu. Isaac era cec i pot­ser ja repa­pi­e­java una mica, va dir a Esaú que sortís de cacera, li'n fes un bon plat i després li dona­ria la bene­dicció del pacte amb Déu.

Si el vell repa­pi­e­java, la vella estava al cas, va pre­pa­rar un bon plat de caça i va posar al seu Jacob una mena de mani­gots de pèl de cabra. Esaú deu­ria ser tot un cas de pelut.

Així va enga­llo­far son pare. El bar­rut va rebre la bene­dicció divina, men­tre Isaac s'enca­te­ri­nava amb la bella olor dels ves­tits del fill.

Esaú havia arri­bat amb la caça, la va coure i es va pre­sen­tar al vell. La vella i el germà l'havien ben tru­fat. En aquells moments Esaú era un pobre de Déu. Ultra la pèrdua de la bene­dicció va veure's traït per la mare i el germà. Son pare només li podia donar la bene­dicció d'escor­ri­a­lles. Pobric, des de la pri­mera benau­rança la dels pobres, li va sor­tir un plany.

–Pare, és que només teniu una bene­dicció!

I vet ací el crit més bell de tot l'Antic Tes­ta­ment.