Fugir cap al passat

Gior­gio Agam­ben es res­pon al volum Què vol dir ser con­tem­po­rani? que con­tem­po­rani designa una tasca, implica un des­a­fi­a­ment, que va més enllà de l'esforç per fer intel·ligi­ble el pre­sent, “con­voca a fer-lo habi­ta­ble.” La frase, car­re­gada de con­tin­gut, m'ha recor­dat, però, aque­lla mena d'epi­tafi que et tro­ba­ves a tots els cala­bos­sos de les comis­sa­ries i les pre­sons de la Tran­sició: “Vive ayer, que hoy es tarde”. ¿És pos­si­ble ara el des­a­fi­a­ment de ser con­tem­po­rani o ens con­vin­dria des­a­parèixer de la rea­li­tat i tor­nar quan la situ­ació s'hagi recu­pe­rat? No sé si és una pre­gunta retòrica o de covard, però quan pas­se­ges per la ciu­tat, la quan­ti­tat de des­em­pa­rats que bus­quen als con­te­ni­dors d'escom­bra­ries et tren­quen el cor. La soci­e­tat de l'opulència mos­tra ara el seu revers i tot ple­gat fa un tuf d'impos­tura monu­men­tal.

Com si ens trobéssim en una obra de ciència-ficció, el pre­sent con­vida a fugir-ne ben lluny. És curiós el procés d'extinció dels mit­jans de comu­ni­cació, que es des­in­te­gren a un ritme tan acce­le­rat com el de les empre­ses d'altres sec­tors. Mai en la història de la democràcia havíem vist la des­trucció de tants mit­jans, ni en els pit­jors anys de la Tran­sició, quan part de la premsa fran­quista es va tan­car i, també, molts dels dia­ris que repre­sen­ta­ven l'esquerra clan­des­tina d'ales­ho­res.

El futur només s'inter­preta des de la pro­ba­bi­li­tat de sor­tir de la crisi. Uns par­len del 2014, un altres del 2015, però dates tan llu­nya­nes impli­quen que ningú sap tan sols l'abast de la depressió, ni si encara ha tocat fons. Men­tres­tant, ens con­for­ma­rem amb gau­dir de les inclemències del temps, no per­dre l'opti­misme i defen­sar-nos d'un excés d'ansiolítics.