Vistes des del tren

El sol vola aquests dies baix, el mar està deprimit i enfonsat perquè les minves de gener fan el seu fet i jo contemplo aquest espectacle anual des del tren que al matí em porta a la feina i penso que és una de les formes del plaer ocular. El bitllet s'acaba d'apujar escandalosament però davant una visió paisatgística com aquesta encara és barat. (No ho diguin a Renfe ni a Mas-Colell, facin-me el favor). Aquell milionari que vigila els seus pous de petroli en el desert em sembla que canviaria extraccions i horitzons per aquest sol, aquest mar i aquest tren. Jo ho faria. O vull pensar que ho faria.

Els que defensen que el tren de la costa hauria de circular subterràniament perquè entorpeix el pas i la visió són els que no van mai amb tren. Els que hi anem el volem a cel obert. Si ens traslladéssim a la feina o tornéssim a casa per sota terra arribaríem als llocs amb el color trencat i sense esma de fer res de bo i el país aniria directament a la ruïna per falta de béns i per falta d'activitat a les alcoves. Ara se m'acut que això ja ho vaig escriure fa un temps, més o menys amb les mateixes paraules. No hi fa res. Jo defenso que els articulistes dels diaris puguem anar repetint els articles i que els lectors, en comptes de protestar, en siguin comprensius. Si als cantants se'ls demanen les mateixes cançons, si al Liceu programen des de fa cent anys les mateixes òperes, si la gent a la televisió busca les pel·lícules que ha vist mil vegades i si el sol vola baix i el mar s'ajup cada gener i el petrolier segueix allí, per què nosaltres no podem escriure repetit?

L'altre dia, anant amb tren, vaig veure una noia que estenia roba en una terrassa que rebia l'impacte del sol baix de gener. A Ciutadà Kane, el narrador s'estranya que un home tan poderós com el protagonista s'hagi mort pronunciant un so tan vulgar com Rosebud. El seu interlocutor, un ancià amic de Kane, li diu: “Quan jo era jove vaig veure fugaçment des d'un tren una dona bellíssima en l'andana d'una estació. Han passat molts anys i li asseguro que des de llavors no hi ha hagut ni un dia de la meva vida que no pensés en la visió extraordinària.”

Renfe m'hauria de fer viatger d'honor.