Declarem la independència?
L'expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és apunta immediatament les dificultats objectives d'un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.
Mentrestant, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s'orienta a desmuntar les perspectives de l'autogovern català contingudes a l'Estatut d'Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d'estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat gaire bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l'estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució i fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes gaire directes. Tot al servei d'un concepte d'Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s'empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.
Ara, aquest determini destructiu s'està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l'Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.
En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d'un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d'impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI, del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d'un escenari d'aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s'apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l'inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.
Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal' encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se'ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d'un consorci tributari des d'aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l'actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.
Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d'ultimàtum, tot i que costa d'entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s'han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d'engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, hi ha un pla B. Hi ha un pla B?
Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicions més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul-de-sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d'on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d'Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l'escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.
L'experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d'altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social, són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l'agenda política s'hauria d'ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l'escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat. Només que no m'agradaria que la irresponsabilitat d'alguns i l'asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por d'equivocar-nos en les grans decisions.
