La ‘pujolsada' de Bladé
Parlo de Francesc Pujols (Barcelona, 1882–Martorell,1962), aquest esperit inclassificable de la catalanitat heterodoxa (el 13 de febrer farà cinquanta anys de la seva mort), de qui el seu gran amic i biògraf, Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907–Barcelona, 1995), va publicar, el 1967 a editorial Pòrtic, la gran biografia Francesc Pujols per ell mateix i anys abans, el 1944, en l'exili mexicà, el volumet Geografia espiritual de Catalunya, recordant les converses que poc abans els dos homenots havien mantingut a Montpeller.
Ara, aquests dos volums han quedat reunits –formant un bloc compacte de pensament– al volum onzè de l'obra completa de Bladé, que fa cinc anys que va editant l'editorial vallenca Cossetània i que el pròxim 19 de gener serà presentat a l'Ateneu Barcelonès, en un acte amb el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el fill de l'autor, Artur Bladé Font, el crític Sam Abrams i un servidor de vostès.
La dedicació de Bladé a Pujols va ser intensa en el temps: des dels anys d'exili occità, del 1939 al 1941, fins a les visites (el 1956 i el 1961) que Bladé va fer-li a la Torre de les Hores, a Martorell (la primera, expressament des de Ciutat de Mèxic), passant per les cartes que es creuaren a banda i banda de l'Atlàntic, entre el 1942 –quan Pujols retornà a Catalunya– i fins poc abans de la seva mort, el 1962.
Comptat i debatut, Bladé –entre moltes altres ocupacions literàries i memorialístiques– va destinar gairebé trenta anys a confegir l'opus vital i filosòfic del seu admirat amic, aquell “home descomunal”, com el qualificà Sagarra a les seves Memòries (1954), quan recordava els vells temps de l'Ateneu, on els dos formaren una parella certament explosiva entre el bestiar intel·lectual de l'època, normalment encarcarat, cautelós i circumspecte.
El món de Pujols –tan controvertit i devaluat durant tot el llarg període franquista per tots aquells (que són molts) que només saben classificar a partir de fixacions ideològiques esquemàtiques– ha sobreviscut als seus “il·lusos enterradors”, com va dir, en sentència encertada, ni més ni menys que Salvador Dalí, sobre el qual, certament, ja es deu haver dit tot, des de tots els punts de vista.
En qualsevol cas –tenint ben present la circumstància política que va tocar-li de viure en el segon tram de la seva vida, però tractant de superar-la bastint una obra filosòfica més enllà de les contingències–, Pujols va tractar de fer veure que l'espiritualitat catalana, bastida al voltant de la geografia, la història, la llengua i la cultura, podia donar al món –com ja va intentar Ramon Llull– una, diguem-ne, equanimitat universal que ell concebia pràcticament com una nova religió.
Des del presumpte cientifisme polític (una contradicció, perquè el fet polític ho ha estat tot menys científic), les teories pujolsianes (tan difícils de reduir a esquemes ideològics preestablerts) van ser bandejades com un utopisme idealista que no tenia en compte les permanents tensions socials entre humans.
Pujols tenia ben presents aquestes tensions al llarg de la història i, greument, les va viure de prop quan es desfermaren al voltant de l'aixecament militar de juliol del 1936, desencadenant la guerra dels tres anys, sobre la qual va fer un diagnòstic en què pràcticament cap dels actors en joc quedava ben parat, raó que explica que, per part de les esquerres, se'l tractés com un dretà camuflat i, per part de les dretes, com un anarcoide no de fiar.
Amb el pas del temps, noves generacions d'artistes i pensadors (com un rebrot del seu pensament) han tornat a revalorar-lo i llegir-lo un altre cop, per tal d'extreure'n lliçons que, si no van ser possibles en la seva època, per les tensions extremes que es van viure, potser ho poden ser ara (amb tantes o més dificultats que llavors), quan l'uniformisme global regnant pot fer emergir, amb més diferenciació, les característiques ancestrals de l'espiritualitat catalana, suposant que aquesta no hagi quedat totalment o parcialment colgada, com una nova impostura, sota la runa de tanta filigrana lingüística exquisida.
