La dreta que falta

Francament, més enllà d'algunes individualitats, no la sé veure, aquesta “dreta espanyola moderna que entén de veritat la realitat cultural diferenciada” de Catalunya sobre la qual s'ha escrit aquests dies. De manera que no, el que preocupa no és la seva existència, sinó la seva mancança.

Particularment, em complauria que la dreta que governa l'Estat entengués Catalunya. Però no només que l'entengués. Voldria, també, que la respectés, que és tota una altra cosa, més important. Desitjaria, encara, que no posés barreres al compliment de les decisions, acords i normes aprovades democràticament pels catalans. Ja es veu, doncs, que la comprensió, que sempre s'agraeix, té poc valor si no va acompanyada del respecte i de l'acatament de la voluntat de la majoria.

Hi ha, tanmateix, una altra qüestió. Aquesta “realitat diferenciada” a la qual s'al·ludeix no és només d'ordre cultural, lingüístic i històric; ho és, també, de caràcter econòmic, social, polític... El fet diferencial, per tant, no descansa únicament en el passat. És una voluntat de ser fortament arrelada en el present, que creix i que vol projectar-se en el futur. Però els que certifiquen l'existència d'aquella dreta espanyola que ens comprèn només veuen un “sobiranisme obsessiu” en tot això. De cap manera no volen acceptar que la sobirania, exercida democràticament i en el grau que vulguin els catalans, pot ser una eina excel·lent per a la construcció europea i un bon camí per superar la crisi.