Un sopar a Tiana

Amb un grapat d'amics, a casa d'Inès Butrón: amb fills, marit, amics vallesans i una mostra de catalans amadrilenyats. Sopar exquisit, de cuinera sàvia i sense fums, potser per celebrar que li acaben d'editar a Península Comer en España, amb pròleg de Juan Mari Arzak. El llibre duu un subtítol que té tot l'aire d'un manifest: De la subsistencia a la vanguardia. No és en va que algú que vulgui cantar les glòries de la cuina ibèrica recordi que una de les memòries de la nostra infància ha estat i és una triple memòria, com ara la de la fam, la del silenci imposat i la del “Caudillo de España por la gracia de Dios”, a qui va servir amb tanta devoció Manuel Fraga Iribarne… aquell ministre que va redactar pamflets infamants sobre Julián Grimau, a qui el Régimen acabava de liquidar, i que els va fer arribar totes les delegacions consulars d'Europa. (Com que acabàvem de saber que havia mort el responsable dels fets tràgics que inspiraven a Lluís Llach Campanades a mort, va ser inevitable que parléssim d'Una vella coneguda olor, de la qual ens havia parlat en Benet i Jornet, anys abans.)

La cuina, al nostre país, ha generat literatura de primera. I si és bàsic glossar les obres de Josep Pla i de Julio Camba, jo torno tothora a l'altra parella de gallec i català: Néstor Luján i Álvaro Cunqueiro, dos altres excel·lents cronistes de l'art del ben menjar, al costat, entre altres, de Joan Perucho i de Manuel Vázquez Montalbán.

Tinc a casa l'obra en gallec de Cunqueiro, nascut a Mondoñedo i de la collita de 1911. I també d'una part important de la seva obra en castellà, entre la qual sempre destacaria La cocina cristiana de Occidente. La manera com Inès Butrón –molt més jove: una barcelonina de 1965– parla de tot allò que la cuina suggereix, i potser gràcies al pròleg d' Arzak, m'ha fet pensar que en temps de tantes frustracions i de tants discursos apocalíptics hauríem de considerar la cuina, possible fins i tot amb recursos econòmics limitadíssims, com una teràpia: ens permetria oblidar el mal gust de boca que ens provoquen les explicacions dels que governen sobre les mesures que imposen o els neguits dels que volen tornar a governar amb la comedieta sense solta d'unes eleccions profilàctiques.