Opinió

La Columna

Un sopar a Tiana

Amb un gra­pat d'amics, a casa d'Inès Butrón: amb fills, marit, amics valle­sans i una mos­tra de cata­lans ama­dri­le­nyats. Sopar exqui­sit, de cui­nera sàvia i sense fums, pot­ser per cele­brar que li aca­ben d'edi­tar a Península Comer en España, amb pròleg de Juan Mari Arzak. El lli­bre duu un subtítol que té tot l'aire d'un mani­fest: De la sub­sis­ten­cia a la van­guar­dia. No és en va que algú que vul­gui can­tar les glòries de la cuina ibèrica recordi que una de les memòries de la nos­tra infància ha estat i és una tri­ple memòria, com ara la de la fam, la del silenci impo­sat i la del “Cau­di­llo de España por la gra­cia de Dios”, a qui va ser­vir amb tanta devoció Manuel Fraga Iri­barne… aquell minis­tre que va redac­tar pam­flets infa­mants sobre Julián Gri­mau, a qui el Régimen aca­bava de liqui­dar, i que els va fer arri­bar totes les dele­ga­ci­ons con­su­lars d'Europa. (Com que acabàvem de saber que havia mort el res­pon­sa­ble dels fets tràgics que ins­pi­ra­ven a Lluís Llach Cam­pa­na­des a mort, va ser ine­vi­ta­ble que parléssim d'Una vella cone­guda olor, de la qual ens havia par­lat en Benet i Jor­net, anys abans.)

La cuina, al nos­tre país, ha gene­rat lite­ra­tura de pri­mera. I si és bàsic glos­sar les obres de Josep Pla i de Julio Camba, jo torno tot­hora a l'altra pare­lla de gallec i català: Néstor Luján i Álvaro Cun­queiro, dos altres excel·lents cro­nis­tes de l'art del ben men­jar, al cos­tat, entre altres, de Joan Perucho i de Manuel Vázquez Mon­talbán.

Tinc a casa l'obra en gallec de Cun­queiro, nas­cut a Mondoñedo i de la collita de 1911. I també d'una part impor­tant de la seva obra en cas­tellà, entre la qual sem­pre des­ta­ca­ria La cocina cris­ti­ana de Occi­dente. La manera com Inès Butrón –molt més jove: una bar­ce­lo­nina de 1965– parla de tot allò que la cuina sug­ge­reix, i pot­ser gràcies al pròleg d' Arzak, m'ha fet pen­sar que en temps de tan­tes frus­tra­ci­ons i de tants dis­cur­sos apo­calíptics hauríem de con­si­de­rar la cuina, pos­si­ble fins i tot amb recur­sos econòmics limi­tadíssims, com una teràpia: ens per­me­tria obli­dar el mal gust de boca que ens pro­vo­quen les expli­ca­ci­ons dels que gover­nen sobre les mesu­res que impo­sen o els neguits dels que volen tor­nar a gover­nar amb la come­di­eta sense solta d'unes elec­ci­ons pro­filàcti­ques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.