Bukowski

M'agrada Bukowski: és l'escrip­tor més natu­ral que conec. S'embor­rat­xava sovint, però deia coses molt pro­fun­des. Expli­cava molt bé, per exem­ple, el ver­ti­gen que pro­voca escriure (i també viure): “Cada nova línia –deia– és un començament i no té res a veure amb cap de les línies que has escrit abans; tots comen­cem de zero cada dia.” Va tre­ba­llar de paleta fins als 50 anys, i deia, amb raó, que gua­nyar-se la vida tre­ba­llant és, en la majo­ria de casos, ter­rorífic. “Sovint has de llui­tar per con­ser­var una feina hor­ri­ble –deia fa anys, però és com si ho escrivís ara mateix– perquè hi ha 25 paios al dar­rere teu dis­po­sats a accep­tar aquesta mateixa feina.” Però m'agrada Bukowski, sobre­tot, perquè esti­mava els gats. Quan el van con­vi­dar a anar a Canes a la pre­sen­tació de la pel·lícula Barfly (ell n'havia fet el guió), va decli­nar la invi­tació perquè no va voler dei­xar els seus gats sols tants dies. O perquè no va voler estar sense els seus gats tants dies. Els esti­mava amb passió. En una seva novel·la escriu: “El meu vell gat ros se'm va acos­tar i em va mirar. Ens vam mirar l'un a l'altre. Tots dos ho sabíem tot i no sabíem res. Després se'n va anar.” Si has vis­cut amb gats saps molt bé que sí que ho saben tot, de tu. Bukowski neces­si­tava viure amb gats. Sabia que un gat alli­bera de les cabòries i abaixa la tensió arte­rial; les per­so­nes que viuen amb un ani­mal de com­pa­nyia tenen més bona salut, i està com­pro­vat que viuen més bé i més anys. Mireu, si no: dimarts va ser sant Antoni Abat, patró dels ani­mals domèstics. (De tot el san­to­ral, és el que em cau més simpàtic, amb el por­quet a coll i cara de bona per­sona.) La lle­genda diu que gua­ria tots els ani­mals ferits que tro­bava, i que un por­quet al qual va sal­var la vida, en senyal d'agraïment, va deci­dir seguir-lo fidel­ment i fer-li com­pa­nyia per sem­pre més. I diuen que va morir als 105 anys. El sant, vull dir!