Nines russes

Cons­tant­ment i arreu es repe­teix que els ajun­ta­ments són les admi­nis­tra­ci­ons més pro­pe­res al ciu­tadà, el dar­rer graó de la relació entre els gover­nants i els gover­nats i l'orga­nisme en què la gent del car­rer té consciència que exis­teix un coman­da­ment de la cosa pública. Com deia un amic, quan pas­ses per la plaça de la Vila, de mol­tes viles, i veus llum a la casa con­sis­to­rial és quan pen­ses que algú es pre­o­cupa per posar ordre a l'entorn i esmerça hores a donar sen­tit a la política.

L'orga­ni­grama de govern és com una immensa matri­oixca, la famosa nina russa pin­tada de colors bri­llants, que conté una nina idèntica, més petita, a l'inte­rior, per tor­nar a repe­tir la jugada, fins a cinc, vuit o deu vega­des. Al final, la mateixa nina, molt més petita, conté tota l'essència de la pri­mera imatge. La matri­oixca russa és la matri­ona, la mare, el refe­rent inal­te­ra­ble. I, en l'ordre de govern, els con­sis­to­ris repre­sen­ten el dar­rer estadi, petits però con­cen­trats, i esde­ve­nen nuclis inal­te­ra­bles i ico­nes que no es poden divi­dir ni menys­prear.

Incom­pren­si­ble­ment, és en aquest dar­rer graó on s'acu­mu­len totes les frus­tra­ci­ons i les man­can­ces gover­na­men­tals. L'exem­ple és ben clar. Ara resulta que la Gene­ra­li­tat deu 753 mili­ons d'euros als orga­nis­mes locals i no els paga, al·legant difi­cul­tats de liqui­di­tat i amb l'agreu­jant de no voler com­pro­me­tre un calen­dari de paga­ment per des­con­fiar de poder com­plir-lo. D'altra banda, el govern cen­tral no trans­fe­reix 759 mili­ons a Cata­lu­nya, vençuts de paga­ment. Quan­ti­tats prou sem­blants com per esce­ni­fi­car qui en rep les con­seqüències. Però, al final de la jugada, el govern autonòmic anun­cia que cobrarà als ajun­ta­ments la quota cor­res­po­nent al cànon d'aigua d'aquells rebuts que no hagin pagat els con­su­mi­dors: les fac­tu­res impa­ga­des pels usu­a­ris reper­cu­ti­ran, doncs, en les arques muni­ci­pals. L'admi­nis­tració més pro­pera nova­ment en serà la per­ju­di­cada.

És com en les nines rus­ses. La matri­oixca obre les dife­rents capes esplen­do­ro­ses i ben pin­ta­des, fins arri­bar al cor de la figura, aque­lla mas­sissa i indi­vi­si­ble que aguanta el pes de les altres. En la seva sole­dat, és la dar­rera nina la que ha de donar la imatge, sense els recur­sos volup­tu­o­sos ante­ri­ors. Els ajun­ta­ments, el graó final d'una admi­nis­tració en hores bai­xes.