Opinió

LA CRÒNICA

DE l'ebre

El Centre del Comerç

En silenci, gai­rebé clan­des­ti­na­ment, amb sen­ti­ment de der­rota, entre la indi­ferència gene­ral i la segu­re­tat de l'oblit imme­diat. Així ha tan­cat les por­tes el Cen­tre del Comerç. Fou l'enti­tat més impor­tant de Tor­tosa, a mig camí de la cul­tura, l'esbarjo, les rela­ci­ons soci­als i fins i tot el joc més o menys ama­gat segons l'època. El Cen­tro del Comer­cio fou fun­dat el 1899. El 1913, “el Cen­tro”, com sem­pre fou cone­gut en expressió col·loquial, es tras­lladà a la que ha estat la seva seu a l'eixam­ple, amb una àmplia bal­co­nada a la plaça Alfons XII. Era una casa nova cons­truïda pel comer­ci­ant de l'oli Alonso Balles­ter, que des­tinà tota la planta pri­mera, amb una enorme sala de ball i actes, en dos nivells, per a seu de l'enti­tat. La passió de Balles­ter era tan gran que ell mateix fou el secre­tari de la junta direc­tiva fins al 1923.

No s'explica la història de Tor­tosa del segle XX sense fer referència al Cen­tre del Comerç, que cata­la­nitzà la seva deno­mi­nació el 1980. Mol­tes de les efemèrides se situen a les seves sales: mítings polítics de Mar­cel·lí Domingo o Joaquín Bau; balls de soci­e­tat, espe­ci­al­ment els de car­nes­tol­tes, fins al 1938; reu­ni­ons, assem­blees i con­gres­sos d'enti­tats i cor­po­ra­ci­ons; con­ferències i, en espe­cial, la sala d'expo­si­ci­ons per la qual al llarg de mig segle han pas­sat els més des­ta­cats artis­tes del país. Cap al 1960 el Cen­tre del Comerç va superar els set-cents socis i establí llista d'espera per poder acce­dir-hi. Dis­po­sava de bibli­o­teca, bar­be­ria, bar; sales de billars, de joc, de cafè, de lec­tura amb tots els dia­ris de Bar­ce­lona, de reu­ni­ons i d'expo­si­ci­ons, a més de la impres­si­o­nant sala per a ball, con­ferències o cinema. Al prin­cipi fins i tot hi havia dut­xes per als socis que no dis­po­ses­sin de cam­bres de bany a casa seva.

Els can­vis d'hàbits soci­als, la crisi d'aquest tipus d'enti­tats i la mateixa decadència de la ciu­tat feien pre­sa­giar el final. El cant del cigne foren la com­me­mo­ració del cen­te­nari amb l'expo­sició Cent anys d'arts plàsti­ques a les Ter­res de l'Ebre i un cicle de con­ferències sobre la història del cen­tre en relació amb la crònica de Tor­tosa. També, el 2002, un seguit d'actes d'home­natge als mem­bres de la gene­ració Gèminis, nom d'una revista literària (1952-61): Gerard Ver­ges, Ricard Sal­vat, Manel Pérez Bon­fill, Jesús Mas­sip i Zoraida Bur­gos. Després va començar la dava­llada; de mica en mica s'ana­ven per­dent socis, les acti­vi­tats min­va­ven, els pro­ble­mes econòmics es feien insu­pe­ra­bles i es pre­nien deci­si­ons ina­de­qua­des per recu­pe­rar l'enti­tat. Final­ment, el silenci.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.