Català-castellà, quin cansament!

Un diari molt conegut ha publicat una anècdota que, segons com, pot derivar en categoria. Una persona, anomenada Antonio Calvo, es queixa perquè l'hospital de Viladecans no li dóna les instruccions en castellà.

Fa 40 anys que viu a Catalunya i diu que no entén el català. La pregunta que es fa és la següent: “¿Y por qué no me lo dan en castellano?”.

Alguna cosa hem fet malament en aquest país quan amb 40 anys no s'ha aconseguit que moltes persones vingudes a Catalunya per la feina i que s'han quedat a viure aquí encara no hagin entès una de les lleis bàsiques de la llei de normalització lingüística, basada en l'article 33.2 de l'Estatut d'Autonomia, que fa: cal (...) “dur a terme la normalització de l'ús de la llengua catalana en tots els àmbits i garantir l'ús normal i oficial del català i del castellà”. Consegüentment, “en cap cas ningú no pot ésser discriminat per raó de la llengua oficial que empra”. És a dir, que cadascú pot parlar la llengua que li interessi i no obligar l'altra persona a canviar de llengua.

Aquest article de la llei surt al pas de qualsevol problema que pugui sorgir quan es troben una persona de parla castellana i una de parla catalana. Cadascú pot parlar en la seva llengua amb la seguretat que l'interlocutor l'entén. No obliga pas a parlar una de les dues llengües per damunt de l'altra, però sí a entendre-les totes dues.

Al senyor de Viladecans li hauria d'haver arribat d'algun costat la informació que ens possibilita una bona convivència entre nosaltres. Que no en sàpiga res, o que l'obviï és una mostra de com no hem sabut transmetre la cultura i la llengua catalanes.

Ben segur que aquesta persona no se sorprèn ben gens quan algú de llengua catalana s'hi adreça en castellà. I aquí hi ha el quid de la qüestió: els ciutadans que tenim com a llengua l'originària de Catalunya –és a dir, el català– solem canviar de llengua quan ens trobem amb un parlant del castellà. Sobretot a Barcelona, el fenomen arriba a cotes increïbles, a les botigues, als bars, quan abans de saber quina és la llengua de les persones que ens atenen, ens llancem sense més ni més a parlar en castellà.

Ben segur que el senyor de Viladecans sempre ha tingut les coses tan planes que ni ha hagut de fer l'esforç de saber la llengua catalana. I qui n'és responsable, d'aquest fet? Ni més ni menys que nosaltres, els parlants del català.

Facin una prova. Parlin sempre en català. Se sorprendran de veure com la majoria de gent l'entenen. I si diuen “¿qué, cómo dice?”, vostès no es cansin, segueixin en català. Veuran com l' interlocutor l'entén.

Aquesta darrera situació s'incrementa en el cas dels joves que ja han rebut l'ensenyament dins la immersió lingüística. Encara que triïn com a llengua la castellana, saben també la catalana. Amb ells, sobretot si volen, es pot donar la justa situació que respecta la llengua dels parlants, sigui quina sigui la seva opció lingüística.

El senyor de Viladecans, però, ja ha manifestat que s'aproparia a l'Albert Ribera per explicar-li la injustícia de l'hospital. Ben segur que trobarà consol i aixopluc als braços d'aquesta persona que es dedica a infiltrar dins el poble català la llavor de la desavinença per causa de la llengua.

Què pretén el senyor Ribera? Que les generacions actuals i les que les seguiran puguin dir al català que se'ls apropi –ara amb raó–: “¿Por qué no me habla en castellano? ¡Yo no entiendo el catalán!”

Si mai passés això, si un senyor com l' anomenat Antonio Calvo pogués repenjar-se en la divisió lingüística, haurien guanyat les tesis que des d'un polític anomenat Lerroux s'estenen fins a Ciudadanos, intentant infiltrar-se a casa nostra, utilitzant conceptes divisoris en la cultura i llengua de la societat que viu i treballa a Catalunya. Aleshores, definitivament, la divisió per causa de la llengua seria un fet. Un fet de convivència molt perillós. Una convivència que tots hem lluitat –sobretot els de llengua catalana– per conservar.