ANC

Estic atònita de la capa­ci­tat del poble català per estruc­tu­rar-se, a una velo­ci­tat i amb un rigor que, als de la nos­tra gene­ració, ens sem­blava una uto­pia. Diven­dres pas­sat vaig assis­tir a la cons­ti­tució de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana de l'Alt Empordà, comarca amb la qual em sento estre­ta­ment vin­cu­lada. Va ser lite­ral­ment per­fecte. I la par­ti­ci­pació, enorme i entu­si­asta.

Què és l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana? Doncs un movi­ment ciu­tadà, fill de les con­sul­tes per la inde­pendència, obert, democràtic i trans­ver­sal, que té com a objec­tiu empènyer els gran par­tits cata­lans perquè al Par­la­ment hi hagi la majo­ria sufi­ci­ent per con­vo­car un referèndum i, com a resul­tat d'aquest, pro­cla­mar la inde­pendència. Si no és la gent qui empeny, els gran par­tits no ho faran, i els par­tits petits, que tant hi tre­ba­llen, no poden ells sols acon­se­guir aquesta majo­ria. Doncs bé, cada comarca, cada poble, i amb un crei­xe­ment expo­nen­cial, està cons­ti­tuint el seu propi Con­sell Naci­o­nal. Els adhe­rits i sim­pa­tit­zants són una mul­ti­tud.

La seva filo­so­fia és que hi cabem tots, que no hi ha par­ti­dis­mes i que tenim fins a la tar­dor d'enguany per aca­bar de con­so­li­dar aquest for­mi­da­ble movi­ment ciu­tadà.

Ho he dit sem­pre: quan alguns cla­men “uni­tat”, refe­rint-se als par­tits polítics, s'equi­vo­quen; la uni­tat entre els par­tits inde­pen­den­tis­tes seria bona, no hi ha dubte, i ara tindríem com a màxim deu par­la­men­ta­ris. I què? El que és impres­cin­di­ble és la uni­tat de la gent. La gent, en democràcia, tenim molta més importància que la que ens volen enco­lo­mar. Podem cap­gi­rar el món, si som molts i si tenim eines per demos­trar al món que som pacífics, que som demòcra­tes i que som euro­peus.

Tenim històrica­ment dues alter­na­ti­ves: o ens dei­xem anor­rear com a nació i ens assi­mi­lem sense piu­lar a Espa­nya, o la inde­pendència. Qual­se­vol somni fede­ra­lista o de reforçar un auto­no­misme que ja és mort (el va matar el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal quan va dic­tar l'omi­nosa sentència sobre l'Esta­tut de Cata­lu­nya rele­gant-nos a “províncies” espa­nyo­les), és somiar trui­tes.

La gent. La lli­ber­tat. El dret a l'auto­de­ter­mi­nació. La vin­di­cació dels drets fona­men­tals. Això és tot. I som moltíssims.