El gen FNEC

Un dels màxims diri­gents del nos­tre govern expres­sava, fa només algu­nes set­ma­nes, la seva sor­presa per la seri­o­si­tat que Oriol Jun­que­ras ha exhi­bit des del seu accés a la pre­sidència d'Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya (ERC). Segons va dir, el líder d'aquest par­tit com­pleix els seus com­pro­mi­sos i quan arriba a un acord el manté per damunt de qual­se­vol cir­cumstància. Evi­dent­ment, la seva sor­presa es devia a males experiències ante­ri­ors amb altres diri­gents repu­bli­cans, que li havien fet obli­dar una carac­terística que el Jun­que­ras té i que marca un punt d'inflexió amb els dar­rers diri­gents repu­bli­cans. El pre­si­dent d'ERC, com molts altres polítics sobi­ra­nis­tes que avui tenen entre 40 i 50 anys, es va for­jar política­ment en l'única pla­ta­forma unitària sobi­ra­nista que ha tin­gut mai el nos­tre país: la Fede­ració Naci­o­nal d'Estu­di­ants de Cata­lu­nya (FNEC), que enguany com­pleix 80 anys.

És cert que el Jun­que­ras no és l'únic diri­gent d'ERC que va mili­tar en la FNEC, però sí que n'és la cara més visi­ble. Jun­ta­ment amb ell, l'actual degana de la Facul­tat d'Eco­no­mia i Empresa, Eli­senda Paluzié, també en va ser una peça clau, així com el dipu­tat Car­mel Mòdol. Però és a Con­vergència on hi ha més antics acti­vis­tes de la FNEC. D'Oriol Pujol a Ramon Tre­mosa pas­sant per Quico Homs, Quim Forn o Josep Rull, el futur nucli diri­gent de CDC està ine­vi­ta­ble­ment sol­dat per les bata­lles uni­ver­sitàries. A Unió, l'altre soci de la fede­ració, també hi tro­bem vete­rans diri­gents de la FNEC, com Vicenç Pedret, Joan Vives, Toni Cas­tellà i Joan Cap­de­vila, i també a Soli­da­ri­tat, el diri­gent de la qual i pro­fes­sor de la UB, Emili Val­dero, manté el rècord de ser, encara avui, el can­di­dat més votat en unes elec­ci­ons estu­di­an­tils a tot l'Estat. Altres acti­vis­tes sense par­tit, com Albert Lamarca o Fran­cesc Abad, també en foren diri­gents.

Tots aquests noms demos­tren que la FNEC va ser i és avui alguna cosa més que un sin­di­cat d'estu­di­ants. Vist amb pers­pec­tiva històrica, la FNEC sí que pot van­tar-se, al cos­tat de ben poques enti­tats, d'haver inte­grat el veri­ta­ble pal de paller del cata­la­nisme durant el segle XX. La seva tra­jectòria ha estat sem­pre impe­ca­ble i mai no ha dei­xat d'estar al lloc que li cor­res­po­nia.

Fun­dada a Bar­ce­lona el 1932 en el marc d'un procés de con­fluència entre les dife­rents orga­nit­za­ci­ons esco­lars cata­la­nis­tes, la FNEC de seguida fou l'espai natu­ral de tro­bada dels joves naci­o­na­lis­tes, ja fos­sin mili­tants d'ERC, d'Estat Català, d'Unió Democràtica de Cata­lu­nya, de Nosal­tres Sols! o d'Acció Cata­lana. Entre els pri­mers a adhe­rir-s'hi tro­bem Heri­bert Bar­rera i l'heroi de guerra Andreu Xan­dri. El 1939 la FNEC fou il·lega­lit­zada i un any després, a l'exili, va donar suport a la cre­ació del Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya. Dins del país ocu­pat, aviat es va con­ver­tir en un grup actiu de resistència, i va par­ti­ci­par en acci­ons com els fets del Para­nimf o la vaga de tram­vies. A mit­jan anys sei­xanta es va dis­sol­dre per for­mar l'uni­tari Sin­di­cat Democràtic d'Estu­di­ants, però poc després de la res­tau­ració de la Gene­ra­li­tat va res­sor­gir, l'any 1985, com a sin­di­cat inde­pen­dent amb el poeta J.V. Foix com a pre­si­dent honorífic.

Vuit dècades després de la seva fun­dació, i de la mateixa manera que al seu escalf es va for­mar una nova gene­ració de pro­fes­sors uni­ver­si­ta­ris que van escom­brar tota una gene­ració de catedràtics fran­quis­tes, cal cele­brar l'accés a la pri­mera línia política dels seus antics diri­gents. La uni­tat d'acció naci­o­nal que mai no hem tin­gut pot­ser arri­barà amb la FNEC.