El gen FNEC
Un dels màxims dirigents del nostre govern expressava, fa només algunes setmanes, la seva sorpresa per la seriositat que Oriol Junqueras ha exhibit des del seu accés a la presidència d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Segons va dir, el líder d'aquest partit compleix els seus compromisos i quan arriba a un acord el manté per damunt de qualsevol circumstància. Evidentment, la seva sorpresa es devia a males experiències anteriors amb altres dirigents republicans, que li havien fet oblidar una característica que el Junqueras té i que marca un punt d'inflexió amb els darrers dirigents republicans. El president d'ERC, com molts altres polítics sobiranistes que avui tenen entre 40 i 50 anys, es va forjar políticament en l'única plataforma unitària sobiranista que ha tingut mai el nostre país: la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), que enguany compleix 80 anys.
És cert que el Junqueras no és l'únic dirigent d'ERC que va militar en la FNEC, però sí que n'és la cara més visible. Juntament amb ell, l'actual degana de la Facultat d'Economia i Empresa, Elisenda Paluzié, també en va ser una peça clau, així com el diputat Carmel Mòdol. Però és a Convergència on hi ha més antics activistes de la FNEC. D'Oriol Pujol a Ramon Tremosa passant per Quico Homs, Quim Forn o Josep Rull, el futur nucli dirigent de CDC està inevitablement soldat per les batalles universitàries. A Unió, l'altre soci de la federació, també hi trobem veterans dirigents de la FNEC, com Vicenç Pedret, Joan Vives, Toni Castellà i Joan Capdevila, i també a Solidaritat, el dirigent de la qual i professor de la UB, Emili Valdero, manté el rècord de ser, encara avui, el candidat més votat en unes eleccions estudiantils a tot l'Estat. Altres activistes sense partit, com Albert Lamarca o Francesc Abad, també en foren dirigents.
Tots aquests noms demostren que la FNEC va ser i és avui alguna cosa més que un sindicat d'estudiants. Vist amb perspectiva històrica, la FNEC sí que pot vantar-se, al costat de ben poques entitats, d'haver integrat el veritable pal de paller del catalanisme durant el segle XX. La seva trajectòria ha estat sempre impecable i mai no ha deixat d'estar al lloc que li corresponia.
Fundada a Barcelona el 1932 en el marc d'un procés de confluència entre les diferents organitzacions escolars catalanistes, la FNEC de seguida fou l'espai natural de trobada dels joves nacionalistes, ja fossin militants d'ERC, d'Estat Català, d'Unió Democràtica de Catalunya, de Nosaltres Sols! o d'Acció Catalana. Entre els primers a adherir-s'hi trobem Heribert Barrera i l'heroi de guerra Andreu Xandri. El 1939 la FNEC fou il·legalitzada i un any després, a l'exili, va donar suport a la creació del Front Nacional de Catalunya. Dins del país ocupat, aviat es va convertir en un grup actiu de resistència, i va participar en accions com els fets del Paranimf o la vaga de tramvies. A mitjan anys seixanta es va dissoldre per formar l'unitari Sindicat Democràtic d'Estudiants, però poc després de la restauració de la Generalitat va ressorgir, l'any 1985, com a sindicat independent amb el poeta J.V. Foix com a president honorífic.
Vuit dècades després de la seva fundació, i de la mateixa manera que al seu escalf es va formar una nova generació de professors universitaris que van escombrar tota una generació de catedràtics franquistes, cal celebrar l'accés a la primera línia política dels seus antics dirigents. La unitat d'acció nacional que mai no hem tingut potser arribarà amb la FNEC.
