La bicicleta

Vaig anar a Salt a l'enterrament del pare d'un amic, un home de 99 anys. Un segle! Quatre generacions senceres! Va viure la dictadura de Primo de Rivera, la Primera República, l'Estatut de Núria, Macià i Companys, la Guerra Civil, la dictadura de Franco, la democràcia, la independència de Salt... La seva néta va llegir-ne una glossa molt sentida en què deia: “Els meus avis van educar els seus fills inculcant-los pocs valors però molt clars: el treball, la capacitat d'indignar-se davant les injustícies i l'amor a la terra.” Pocs valors, però molts clars. Com que conec els seus dos fills, sé que no eren només paraules boniques per elogiar el difunt, i que la lliçó d'aquells pares va ser molt ben apresa. Aquests tres valors que els van inculcar són un autèntic regal, perquè contenen tot el que una persona necessita per viure amb dignitat: treballar molt sense que et caiguin els anells ni la feina t'espanti; moure't i arriscar-te per defensar tots els abusos; estimar la pàtria, que vol dir la llengua, els costums, la cultura. La néta també deia: “A casa els avis sempre hi havia la porta oberta, per a tothom, a totes hores.” Eren altres temps, és clar, però el mossèn, reblant el clau, va explicar que el difunt, amb qui eren amics, anava amb bicicleta fins a la central elèctrica de Bescanó, on feia de vigilant, i “la deixava a fora, perquè aleshores les bicicletes es podien deixar al carrer i no passava res”. Us confesso que vaig sentir nostàlgia d'aquells temps en què pares i mares educaven basant-se en el que els deia el cor, en el sentit comú, sense buscar les solucions als manuals, amb poques normes però molt clares que, senzillament, es vivien amb les portes de casa obertes de bat a bat. Ara carreguem els nostres fills de normes sovint confuses i superficials, i tanquem la porta amb pany i clau. Estaria bé poder tornar a tenir la porta oberta. Estaria tan bé, poder deixar la bicicleta a fora!