Sílvia, la d'Amer

La seua figura era visi­ble en tot de mani­fes­ta­ci­ons, con­cen­tra­ci­ons, actes, con­ferències i xer­ra­des ima­gi­na­bles. Tant que sovint em pre­gun­tava com és que aque­lla dona era a tot arreu, on calia ser-hi per obli­gació i on anava ella per devoció. No s'ama­gava mai: era d'esquer­res i inde­pen­den­tista. Em diuen que fa qua­tre dies encara va anar a tan­car-se a un CAP con­tra les reta­lla­des i tot­hom coin­ci­deix a remar­car que va ser una de les heroïnes de la marxa dels Deu Mil a Brus­sel·les.

Sílvia tenia un gest pecu­liar que no sé si sabré defi­nir: entrava com des de dar­rere, alçant el cap des del coll tot mirant-te amb uns ulls que ator­dien. I sem­pre pre­gun­tava, dema­nava, inqui­ria, recla­mava, con­vo­cava... Cada frase que eixia de la seua boca era un pro­jecte. Molts d'ells expli­cats al seu face­book, al twit­ter, al seu bloc Indústries i cami­nars que ara ha que­dat tan orfe com tris­tos i acla­pa­rats estem els seus amics i com­panys. Perquè la Sílvia Martínez s'ha mort. Massa jove.

A vol­tes par­lem del país en abs­tracte com si el país no tin­guera cara. Però el país en té, de cares. Mol­tes. Són la gent que et fa anar amunt i avall, com ella. Un diu­menge d'abril ens va arros­se­gar al Ter­ri­ca­bras, el Xavier Mir, el Bil­beny i jo mateix fins a Amer per fer un míting de la con­sulta sobi­ra­nista. Feia solet i érem al mig de la plaça. Recorde que la Sílvia no s'estigué queta ni un segon: amunt i avall vigi­lava la mega­fo­nia, agraïa a la gent el vot avançat o enlai­rava una enorme senyera que van plan­tar al bell mig del poble.

La Sílvia Martínez, la Sílvia d'Amer, era per totes aques­tes coses el país fet per­sona. Ella ha mar­xat i espere que ho haja fet com a mínim sabent, cons­ci­ent, que molta gent hem estat con­tents i pagats d'haver-la cone­gut. Però la seua absència avui em fa pen­sar també en tan­tes i tan­tes Sílvies que tots tro­bem en cada poble i ciu­tat. En aque­lla gent sòlida que aguanta aquesta nació poruga i ins­pi­ra­dora que tenim, que sem­pre apa­rei­xen com per dar­rere, alçant el cap des del coll i pre­gun­tant, dema­nant, inqui­rint, con­vo­cant. Són, lite­ral­ment, la nos­tra sort.