Les males herbes

Ara que s'està fonent la neu que va enfa­ri­nar-me el jardí, es torna a fer evi­dent que fa dies que cal­dria una segada de gespa, que hi ha molts racons que neces­si­ten el tràmec, que caldrà sem­brar un xic de grana de cara al bon temps, que algú hau­ria d'arra­bas­sar les males her­bes. Es torna a veure tot allò que el blanc havia dis­si­mu­lat per unes hores. Què hi farem! Ens hi hau­rem de posar quan tin­guem un moment. Però abans –com que vosal­tres pas­seu del meu petit jardí, i feu bé– miraré de fer bugada a la secció dels dilluns, que em feu l'honor de com­par­tir. Anem a pams.

Pri­mer drap brut: la petita història del cotxe que van robar a en Falgàs i que va recu­pe­rar sense pro­ble­mes. Jo us deia que l'havia aju­dat en Manel Mir. Mala­ment. Amb qui va fer les ges­ti­ons pels bar­ris perifèrics de la ciu­tat va ser en Car­les Mon­gui­lod. Podria excu­sar-me dient que lla­vors en Car­les tre­ba­llava al des­patx d'en Manel, però serien excu­ses de mal paga­dor. Queda dit.

Una altra peça que hem de pas­sar pel safa­reig és la meva referència a la casa Masó, que aquests dies està posant-se a punt per obrir-hi la fun­dació que porta el nom de l'arqui­tecte. Natu­ral­ment que l'arqui­tecte Masó es deia Rafael. Lla­vors, com caram vaig poder escriure Ricard Masó? En Ricard Masó és un bon amic i ha fet molta feina per Girona, però ni va néixer a les Balles­te­ries, que jo sàpiga, ni va refor­mar la casa del seu parent de què estàvem par­lant. A cadascú el que sigui seu.

Ter­cera taca. El Pepe, de família Dal­ton-Lara, que els va dei­xar en herència els seus conei­xe­ments bole­tai­res, va arri­bar a Girona amb l'onada migratòria de mit­jans dels anys qua­ranta. Com que molts vivien a la zona que ara en diem del Pirulí, els veia pas­sar pel cos­tat de casa, a les Pedre­res, essent ben petit. Par­lar dels sei­xanta com vaig fer és absurd. L'any sei­xanta jo era a Ifni fent el ser­vei mili­tar i els anys següents tam­poc era a Girona. L'avi Pepe devia caçar bolets a les Gavar­res, segur, però jo era a Gombrèn, on cer­ta­ment tot­hom menys jo es dedi­cava a collir rove­llons quan n'era el temps i n'envi­a­ven un camió cada dia a Bar­ce­lona. Que­dem que eren els qua­ranta i no en par­lem més.

He dei­xat per al final la llufa més recent. A la carta de vins d'El Celler de Can Roca tenen el nou vi de Colera Coma Fre­dosa 2008 que ha produït Hugas de Bat­lle. Al tast que férem al Casino de Girona hi havia també el Fal­guera 2008 i el Coma Fre­dosa 2009, que encara no es comer­ci­a­lit­zen. Ente­sos. Però jo par­lava del Coma­pe­drosa 98, que no deu ser cap vi, ni de Colera ni d'enlloc. Per tro­bar el Coma­pe­drosa hau­reu d'anar a Andorra i podreu triar entre el cim, l'hotel o el refugi. És evi­dent que el meu mapa de les mun­ta­nyes ami­gues té alguna tendència andor­rana, prou expli­ca­ble, tot sigui dit. Ja està. Ja no cal que nevi per tenir net el jardí. Espe­rem que la fred que tenim a sobre no ens ho mati tot.