La tempesta perfecta

Han arri­bat el fred i les neva­des i ens han tro­bat amb l'ànim glaçat i tre­molós. Els més vells de l'indret diran que els rigors climàtics actu­als no són res si els com­pa­rem amb els que l'any 1956 van man­te­nir aques­tes ter­res un mes sota zero. L'any que a l'Empordà van morir les oli­ve­res i la gent va aban­do­nar els con­reus per dedi­car-se a ofi­cis menys aspres. L'any en què, diuen, tot el país es va gelar: l'Onyar, les fonts, les ampo­lles de vi que es dei­xa­ven a l'exte­rior i fins i tot les ona­des, que van que­dar pro­di­gi­o­sa­ment atu­ra­des damunt la platja. Cadascú té el seu propi fred vis­cut però cap, es veu, és com­pa­ra­ble a la de l'any 1956, i no cal dis­cu­tir-ho.

Feta la clas­si­fi­cació i reco­ne­gu­des les supe­ri­o­ri­tats, s'haurà d'adme­tre que, mal­grat això, la fre­do­rada que compta és la que s'expe­ri­menta, la que es viu en pre­sent, i ara mateix, aquí, l'ambi­ent és extra­or­dinària­ment gèlid. El fred ha arri­bat amb una acla­pa­ra­dora majo­ria abso­luta i ens ha dei­xat glaçats. Començant pel som­riure del nos­tre govern que a poc, després d'afir­mar amb forçada satis­facció que ara sí que hi ha inter­lo­cu­tors fia­bles a Madrid, ha vist com les nuvo­la­des inqui­e­tants envaïen el pai­satge. El replan­te­ja­ment del pla hidrològic, la intenció de pro­te­gir les cur­ses de braus, les limi­ta­ci­ons a la llei de l'avor­ta­ment, les frus­tra­ci­ons a l'entorn de la titu­la­ri­tat de l'aero­port del Prat o les ame­na­ces a la immersió lingüística, tot ha retor­nat amb impaciència, i ho ha fet amb el baf estre­mi­dor habi­tual que bro­lla de la dreta hispànica. Por­ten les recon­sa­gra­des cala­mi­tats de sem­pre al cos i si no fos perquè els uneix l'espe­rit thatc­herià per la reta­llada a la cosa pública, cos­ta­ria d'enten­dre com pot, el govern d'aquí, tro­bar com­pli­ci­tats amb el govern d'allà. A menys, és clar, que l'encer­tin aquells que han afe­git a la cèlebre sentència sobre les simi­li­tuds entre els espa­nyols de dre­tes i els d'esquer­res, la que adver­teix de les simi­li­tuds entre els cata­lans i espa­nyols de dre­tes. Ha arri­bat el fred i pro­ba­ble­ment serà molt més devas­ta­dor que el de 1956. De fet, sem­bla la tem­pesta per­fecta. Les pre­o­cu­pa­ci­ons medi­am­bi­en­tals que­da­ran anor­re­a­des per les urgències de la crisi, les pro­tec­ci­ons soci­als per l'ànima lli­be­ral ara hegemònica a la península i les naci­o­nals per la natu­ra­lesa essen­cial, incon­te­ni­ble, del par­tit que governa a Madrid. Ens hau­rem d'arra­par a totes les resistències, a la dels que recor­ren els car­rers indig­nats, a les assem­blees inte­gra­do­res i plu­rals que una mul­ti­tud d'indi­vi­dus, can­sats d'aquest país impos­si­ble, empe­nyen intel·ligent­ment i dis­cre­ta­ment cap a l'estat propi. I espe­rar que d'aquí a uns anys, quan el cicle del temps ens porti de nou l'excep­ci­o­na­li­tat exci­tant de la neu, o empe­nyi avall els termòmetres per com­pe­tir amb el fred i les històries de 1956, el clima d'aques­tes ter­res sigui més benigne.