Algú ho havia de fer

És curiós com a l'informe i discurs de comiat de l'expresident i secretari general del PSOE José Luis Rodríguez Zapatero com a líder del PSOE, el 91% dels delegats hi van votar a favor. Si no va ser un acte de misericòrdia, em sorprèn el llarg aplaudiment amb què van acomiadar el pitjor secretari general que ha tingut el PSOE, que amb la seva gestió els ha portat a la més absoluta misèria política i els ha deixat, com a herència, un partit totalment dividit. Però en política he vist tantes coses, que no ve d'una.

Sovint als partits, com en les sectes, es venera tant el gran líder, que no se li reconeix cap error, i si algú gosa dir-li tímidament que “va despullat”, la maquinària del poder que envolta el gran timoner l'ofega ràpidament i el castiga a l'ostracisme. I és que avui els partits s'han convertit en poderosíssimes maquinàries de poder i, per tant, de col·locació, i res pot distreure aquest objectiu. La ideologia és màrqueting pur per vendre un objectiu: aconseguir el poder de la manera que sigui perquè d'ell depèn la subsistència vital de molts militants. Si la política, com a acte de vocació de servei a la cosa pública, fos més abundant, estic segur que les coses no anirien com van i la societat valoraria més bé la política i els polítics.

Un dia una amiga em deia que ella era d'esquerres i, com estàvem en el mateix vaixell, vaig entendre que tal com ho deia em situava a mi a la dreta, i per continuar el seu discurs li vaig preguntar què entenia ella per ser d'esquerres. I no es pensin, si fan la prova, no és tan fàcil poder-ho argumentar si ho trasllades al pla de l'acció i no al teòric. Amb el canvi del govern espanyol s'ha produït també un canvi teòric entre un partit d'esquerres i un de centredreta. Doncs bé, mirem els fets. Per no avorrir massa, només posaré un exemple, del darrer Consell de Ministres del govern de Zapatero: amnistia al banquer Alfredo Sáenz. No vull entrar en el fons de la qüestió, però els fets són els fets. Primers Consells de Ministres del govern de Rajoy: apujada d'impostos amb un escalat on augmenten molt els que guanyen més. I el de divendres passat, una reforma del sistema financer que, a banda que era molt necessària, tindrà l'acceptació de la majoria de la gent. Curiosament els socialistes sempre han estat molt curosos amb la banca, mentre que el PP no ha tingut mai tants miraments. Aquesta reforma, repeteixo molt necessària, incomoda molt el sector però posa en ordre molta disbauxa. Primer de tot obliga a més provisions pels actius tòxics i pot forçar a posar-los al mercat, trencant la inoperància que hi havia fins ara en aquest sentit, tot esperant una represa de la demanda, que no és previsible a curt termini si no és amb preus realistes de mercat. També ha entrat a ordenar l'impúdic descontrol amb els sous dels alts directius de les entitats que hem hagut de socórrer amb diner públic. I les retallades són de prop del 80% del total dels ingressos. La magnitud de la poca vergonya és que després d'aquesta retallada encara cobraran 600.000 euros i 300.000 euros, depenent si són presidents d'una caixa rescatada o no. On era el PSOE, fins ara, que podent-ho fer ells han mirat cap a una altra banda? Fins on arribava la seva ideologia d'esquerres? Tot i que són preguntes incòmodes, algú les havia de dir. En el fons, aquesta reforma és imprescindible, com ho és la reforma laboral, per ordenar l'economia, i, per tant, tenien tots els arguments per haver-ho fet ells.

He dit sovint que el debat de dretes i esquerres actualment és estèril, i que les ideologies dogmàtiques, com deia Josep Pallach, només serveixen per a la clandestinitat o per a l'oposició, però en el poder s'ha de ser més pragmàtic. Ell ho va portar fins a l'extrem, i per això va ser blasmat per tot el socialisme radical, que eren molts.