Mercaders del TNC

Hi ha glo­bus d'aire més angu­ni­o­sos que la bom­bo­lla immo­biliària. Cal­dria dei­xar repo­sar la male­dicció del totxo i parar esment, per exem­ple, a l'estat petri del tel que embol­ca­lla els mals hàbits cul­tu­rals d'aquest país. Que el pres­su­post faran­du­ler del govern no arribi ni al preu del cacau de la xoco­lata del lloro no hau­ria de ser una llosa per ama­gar que –en aquesta Cata­lu­nya de les mera­ve­lles– encara mal­ba­ra­tem gran recur­sos artístics d'una manera por­nogràfica. L'última but­llofa de la des­pesa, aquest Mer­ca­der de Venècia que ens colo­nitza la Sala Gran del Tea­tre Naci­o­nal. Té conya que una pro­ducció que con­tex­tu­a­litza el text shakes­pe­arià a l'entorn de l'excés espe­cu­la­tiu de Wall Street –i que l'empri per denun­ciar la gasi­ve­ria del lobby jueu– cai­gui en la mateixa pato­lo­gia que denun­cia. És un excés con­ti­nuar con­trac­tant actrius bufo­nes que des­tros­sen la fonètica cata­lana sense pie­tat i que defor­men la bellesa de la nos­tra sin­taxi amb una can­ta­re­lla abso­lu­ta­ment inso­fri­ble (sort d'en Madaula, que té la sim­ple deli­ca­desa d'emprar la llen­gua cor­rec­ta­ment). Resulta un dis­pendi rega­lar un text tan preciós i tants recur­sos que paguem entre tots a un equip dra­matúrgic que no té res a dir, capaç de con­ver­tir la tria de pre­ten­dents de Pòrcia en una orgia xarona de pijas, sense cap mena d'humor car­na­va­lesc. És un insult trans­for­mar l'escena del judici, on el bard refle­xi­ona amb geni sobre l'arbi­tri de la mag­na­ni­mi­tat política, en un vode­vil sense màgia, on l'amor eròtic que Shakes­pe­are insi­nua entre Anto­nio i Bas­sa­nio se sutura amb un petó als lla­vis abso­lu­ta­ment gratuït (no fos cas que ens acu­ses­sin de no ser prou mari­co­nets). Veure aquest dis­pendi de calé públic, quan hi ha tants amics dra­ma­turgs del país que suen sang i tinta per veure estre­na­des les seves obres, fa venir arca­des. Ja hem humi­liat Molière i Mara­gall: ara, Shakes­pe­are. Quin serà el següent autor enfa­ri­nat? Per què dema­nem justícia quan ens enga­nyen els pro­mo­tors del totxo i no tenim la mateixa valen­tia amb els res­pon­sa­bles artístics? Per què sem­pre con­ser­ven la carn i la sang indemne, els mer­ca­ders del TNC?