Hausson
L'entrevista
“La màgia rescata el nen que tots portem dins”
Va inaugurar La Seca al començament de la dècada dels vuitanta i ara l'han recuperat. Roda el món
i torna al Born?
Ja ho crec. Era abans que tanquessin la discoteca, i cada dijous hi havia una temàtica: màgia,
poesia, cabaret... Ho presentava Jaume Estrada i el primer dia
el van dedicar a la màgia.
Es poden considerar els seus
inicis com a mag?
No! Des dels nou anys faig màgia. Allò va ser important pel ressò que va tenir. Quan vam recuperar l'espai per al nou Brossa, encara es conservaven unes columnes verdes i vermelles d'aquella època.
Als nou anys va començar amb les caixes de Borràs?
No sé si existien. Va ser amb una d'El Rei de la Màgia. Me la van regalar per haver aprovat l'ingrés
al batxillerat. Vaig demanar una caixa de màgia com hagués pogut demanar una pilota o un tren.
I a partir de llavors?
Ve, cada setmana anava a El
Rei de la Màgia a comprar jocs
individuals i em vaig apuntar a una societat de màgia.
No es podia pensar que s'hi dedicaria professionalment.
En absolut. Totes les activitats artístiques comencen com una afició, però mai t'ho planteges. El dia que em van demanar que fes uns números i em van preguntar què cobrava, em vaig quedar blanc.
Recorda la quantitat?
Tot i que només eren 150 pessetes, em creia el rei del mambo.
Què és la màgia?
La màgia és fer emocionar el públic amb estímuls molt primitius. El que fem ara és el que pràcticament s'ha fet sempre. Al segle XXI, continua atraient el públic.
Per què?
Recupera la innocència, tot i saber que hi ha un truc al darrere. És un truc que sorprèn i que rescata el nen que tots portem dins.
Sempre mantenen la fidelitat
a Joan Brossa.
Bé, aquest espectacle està inspirat en Busby Berkeley, un dels gran coreògrafs i directors del Hollywood daurat, que va contrarestar el crac del 1929. El vaig descobrir gràcies a Brossa. Un bon amic, Lluís Riera, em va regalar una còpia en DVD provinent d'un làser disc americà, que incloïa totes les coreografies de Berkeley.
D'aquí sorgeix l'espectacle?
Volia evocar tot aquell imaginari, el glamur del Hollywood dels anys trenta. Tota la bateria de musicals pretenia alleugerir els efectes devastadors de la Gran Depressió.
Per què el xarol?
Busco l'efecte de tots aquells pisos brillants, en blanc i negre, amb música de Duke Ellington, els anys del Cotton Club.
Teatre i poesia?
Crec en la màgia que va néixer
al teatre. El que ens uneix amb Bonnín és la poesia, que transmet sensacions al públic.
