Matx de febrer

Mozart, Sali­eri i la sèrie Mes­tres. L'any ha començat com un gran matx espor­tiu. Passi el que passi, con­ti­nuo pen­sant que Mou­rinho repre­senta a la per­fecció un per­so­natge prou cone­gut. Mou­rinho és un Sali­eri envejós d'un Mozart a qui no pot superar en talent i, davant d'aquesta impos­si­bi­li­tat, uti­litza el joc brut. Aquests dos models de com­por­ta­ment es deba­ten en la vida pública i pri­vada, a les famílies, als patis d'escola i als esce­na­ris de la política. Dar­re­ra­ment els mit­jans de comu­ni­cació han par­lat de “casos de ciber-humi­li­ació” que alguns alum­nes infli­gei­xen als pro­fes­sors, als quals ridi­cu­lit­zen a través de xar­xes d'amis­tat. En els debats sobre el tema s'ha plan­te­jat la neces­si­tat de crear una assig­na­tura sobre nor­mes de con­ducta. Cada vegada que hi ha pro­ble­mes, es plan­teja la neces­si­tat d'intro­duir noves assig­na­tu­res als cen­tres esco­lars o de crear més lleis que, malau­ra­da­ment, no sem­pre es fan com­plir. De què ser­virà incre­men­tar assig­na­tu­res, si no es dig­ni­fica la tasca del pro­fes­sor? La nova sèrie de TV3 Mes­tres sem­bla anar enca­mi­nada a acon­se­guir aquest objec­tiu. Cer­ta­ment, els docents han de con­que­rir la pròpia auto­ri­tat a les aules, però la soci­e­tat els ha d'aju­dar amb models que no redu­ei­xin la feina docent al paper d'un nàufrag que neda con­tra­cor­rent. Un d'aquests dies, a ràdio Flaix­bac un jove es vana­glo­ri­ava d'haver tren­cat mobi­li­ari urbà i, després, d'haver fugit dels mos­sos, i ridi­cu­lit­zava un d'aquests agents que l'havia amo­nes­tat perquè el va reconèixer quan va anar al seu IES a par­lar d'edu­cació viària. Els con­duc­tors del pro­grama van aplau­dir la “pro­esa” del jove pro­ta­go­nista. No apel·laré al recurs arbi­trari de la cen­sura, però sí a la res­pon­sa­bi­li­tat dels mit­jans de comu­ni­cació, que han de valo­rar allò que diuen per antena i, igual que fan cam­pa­nyes perquè els oients es posin el casc o el pre­ser­va­tiu, poden col·labo­rar a pre­ser­var els prin­ci­pis democràtics que els donen veu per dir el que vul­guin. Sem­bla que a la vida tot s'hi val­gui i es pugui anar pel món ficant el dit a l'ull o tre­pit­jant la mà del con­trin­cant i que­dar-se tan ample. És una qüestió de tria: la mozart-vocació o la bar­ro­e­ria del sali­e­risme.

Dele­ga­ci­ons. He tor­nat a New York. Aquesta vegada els edi­fi­cis de Man­hat­tan m'han sem­blat menys espec­ta­cu­lars que a l'ante­rior viatge perquè l'arqui­tec­tura urbana dels dar­rers anys ha fet créixer algun gra­ta­cel abans impen­sa­ble, com ara l'Agbar de Bar­ce­lona. He visi­tat la dele­gació cata­lana que té la seu al Rocke­fe­ller Cen­ter, jun­ta­ment amb l'ofi­cina de l'Ins­ti­tut Ramon Llull, i me n'he endut una impressió grata; al ACC1Ó-Cata­lo­nia Trade & Invest­ment només he sabut veure per­so­nes que tre­ba­llen per faci­li­tar les rela­ci­ons econòmiques dels empre­sa­ris cata­lans amb els EUA i al cap­da­vant de l'ofi­cina del Ramon Llull, des d'on s'ha coor­di­nat la pro­moció de Black Bread, Pa negre, hi he tro­bat una cro­ata que parla català per­fec­ta­ment, la Jadranka Vrsa­lo­vic. Res d'exces­siu, res d'estrany, con­si­de­rant que la majo­ria de comu­ni­tats autònomes tenen ofi­ci­nes comer­ci­als ober­tes en dife­rents països del món i que això reper­cu­teix favo­ra­ble­ment en l'eco­no­mia. Es pot plan­te­jar si cal aba­ra­tir els llo­guers d'aques­tes dele­ga­ci­ons, però no és anodí jut­jar-ne l'existència i ni fer afir­ma­ci­ons ten­den­ci­o­ses sobre la idoneïtat de supri­mir-les o reduir-les a la mínima expressió. Si es vol valo­rar el tema, cal uti­lit­zar la mateixa vara de mesu­rar i ava­luar els cos­tos de les ambai­xa­des i la resta d'ofi­ci­nes d'altres comu­ni­tats autònomes, perquè no aca­bem veient més d'allò que en rea­li­tat hi ha, fet que equi­val­dria a mar­car gol en por­te­ria pròpia.