Canviar de llengua

Massa sovint em trobo enmig d’escenes quotidianes en què el català queda bandejat ràpidament de la conversa: a la cua del supermercat, al bar, al restaurant, a la consulta d’algun metge o en qualsevol CAP o hospital. Fa pocs dies, en una fleca de barri, una clienta davant meu demanava amb educació: “Teniu pa de blat sarraí?” Si hagués dit “blat de gra de fajol”, la dependenta hauria fet la mateixa cara de raresa i d’incomprensió. En aquest cas, la noia tenia accent sud-americà, com podria haver-ne tingut qualsevol altre, tant se val. Era jove i no sé si deu haver nascut a Catalunya, ha vingut essent una nena o ja feta com a dona. Sigui com sigui, despatxa pa i entrepans als clients, que, si són catalans, sembla que no es mereixin ser entesos en la llengua pròpia del país, ni que sigui cooficial. La clienta va acabar rectificant: “Pan de trigo sarraceno.” Un cop més, a les botigues, als bars, als restaurants i als llocs públics on ens haurien d’entendre quan demanem algun producte, rebem com a resposta un gest d’incomprensió o directament un: “¿Qué?¿Cómo? Es que no entiendo.” Això si no et diuen “no lo he escuchado”, fent un ús espuri del verb escoltar, cosa més greu encara, perquè, si no t’escolten, és que passen de tu i, tant en català com en castellà, el verb adequat seria sentir o oir. Però, com que tenim pressa, volem posar fi a la incomoditat, acumulem tantes paraules perdudes i expressions contaminades, també pels anglicismes constants, i la clienta que tenim davant s’afanya a canviar de llengua, pagar i sortir tranquil·lament, decidim que no val la pena fer l’esforç de repetir les coses.

Un altre exemple, aparentment menys greu, l’he viscut fa pocs dies en un CAP d’una població mitjana. Les infermeres del centre, totes dues catalanoparlants, quan es dirigeixen a la metgessa de família, que no és catalana però entén l’idioma, li parlen en castellà. I el mateix acostuma a passar amb els pacients, perquè ja sabem que mantenir-se en una conversa bilingüe, sobretot quan un dels interlocutors té un cert poder sobre l’altre, és més aviat difícil; reconec que jo també faig el canvi de vegades sense adonar-me’n. Les causes d’aquesta situació general són múltiples i no les tractaré a fons, però és evident que, en el darrer cas, la fugida de talent jove en el camp mèdic cap a altres països on estan més ben remunerats ens va molt en contra. I es produeix la paradoxa que la inversió en formació educativa d’aquesta generació de joves metges s’ha regalat als països que els reben amb millors condicions laborals. Mentrestant, estem assumint una càrrega gran en immigració.

Vivim en un estat que s’ha arribat a proclamar, amb populisme descarat, “el més ric d’Europa”, i que està endeutat fins al coll i amb autopistes gratuïtes per als qui fan negoci privat a càrrec dels ciutadans de sempre. Amb tot aquest panorama disruptiu, que abraça l’alegria general, ens trobem que les mancances en l’àmbit lingüístic van creixent a mesura que rebem onades migratòries que no deuen percebre que entendre català sigui cap necessitat. Després salten totes les alarmes i ens assabentem que hi ha dèficit d’oferta de classes de català en molts ajuntaments, que una majoria d’empreses no n’exigeixen el coneixement per a res. D’altra banda, sabem perfectament que molts catalans canvien ràpidament de llengua abans d’insistir a repetir el que volen, quan tot plegat hauria de ser fàcil. De fet, que ens entenguin al nostre país forma part dels nostres drets.

Alertats per la situació, es veu que ara hem de córrer tots a salvar la llengua, en un moment en què els que hem defensat sempre la pervivència del català som minoria. Per sort, enfront dels anuncis inútils que es paguen amb diner públic, hi ha organitzacions i entitats que promouen l’ús del català, com Òmnium Cultural. La campanya que han endegat amb la intenció de multiplicar els grups de català als barris, escoles i feines i millorar l’oferta de cursos segurament és insuficient, però és vàlida. Malgrat tot, bona part dels joves tampoc semblen –tant de bo m’equivoqui– gaire disposats a deixar de canviar de llengua. No cal que entri en l’anàlisi de causes, una de les quals és l’ús de les xarxes socials, en què la fortalesa del castellà és més que evident. És significatiu també que molts tertulians i periodistes, quan entrevisten algú que comprèn el català, canviïn de llengua. I així ens anem acostumant a mirar-nos-ho tot amb màniga ampla, tot sigui per la pacificació social.