La recessió i el BCE
L'economia espanyola es mantindrà estancada o experimentarà un creixement lleugerament negatiu al llarg del present 2012. Aquesta és una de les conclusions del darrer informe econòmic semestral d'Esade publicat el passat mes de gener. Tampoc serà aquest, doncs, l'any de l'inici de la recuperació. El lleuger creixement experimentat el passat 2011 tornarà a les xifres negatives i la taxa d'atur es mantindrà en els elevats nivells actuals.
Tot el creixement de l'any passat va ser degut a les exportacions de béns i serveis. Com que el 80% de les exportacions de l'Estat es fan cap a la resta de la zona euro i la pràctica majoria de països d'aquesta estan alentint la seva activitat, apropant-se a la recessió, aquesta font de creixement s'està diluint. Els altres possibles motors de creixement tampoc aporten res. El consum de les famílies està estancat o amb tendència a la disminució en un context amb atur molt elevat, dificultat d'accés al crèdit i incertesa general. La inversió empresarial disminuirà, sobretot perquè es manté la desinversió en el sector immobiliari. I la despesa pública també es reduirà en un escenari general d'ajustos fiscals de les administracions públiques.
Les tasques per al nou govern semblen clares. Cal realitzar els ajustos fiscals necessaris per complir els objectius de dèficit fixats per les autoritats europees. Això suposarà ajustos que tindran un innegable cost social, però en aquest àmbit el marge de maniobra és nul. És imprescindible recuperar la credibilitat entre els inversors i de totes maneres qualsevol augment unilateral de la despesa que suposés dèficits més elevats s'hauria de finançar a uns tipus d'interès tan elevats que situarien les finances públiques en una dinàmica insostenible. A més dues reformes són imprescindibles: la del mercat de treball i la del sector financer. Per contribuir a la generació d'ocupació i a la recuperació del flux de crèdit.
Però dit això, la reflexió de fons és que a l'economia espanyola se li han acabat els instruments per lluitar contra la crisi. La pilota és a la teulada de les autoritats europees. Fa una dècada vàrem decidir traslladar sobirania econòmica cap a aquestes autoritats. Vam deixar de tenir una política monetària pròpia i vam perdre la possibilitat de jugar amb el tipus de canvi de la nostra moneda. Però també els vam traslladar la responsabilitat d'actuar en cas d'una crisi econòmica llarga i profunda com l'actual.
Fins ara el Banc Central Europeu ha seguit una estratègia ortodoxa, negant-se a comprar de manera generalitzada títols de deute públic de països amb problemes de finançament. Només n'ha comprat puntualment, en moments de màxima tensió i augment de les primes de risc. Però sempre fent evident que es tractava de mesures excepcionals que anaven en contra de la seva filosofia. Amb això s'ha diferenciat d'altres grans bancs centrals com la Reserva Federal, el Banc d'Anglaterra o el Banc del Japó, que han injectat tanta liquiditat com ha estat necessària comprant diversos tipus d'actius tant de deute públic com privat. Fins a un cert punt aquesta diferent estratègia era comprensible: el Banc Central Europeu no disposa de l'anomenada àncora fiscal. El BCE no podia donar per descomptat el rigor pressupostari dels governs. Com que és el banc central de diferents països amb diferents polítiques fiscals sobiranes, no està segur que tots els governs siguin prou disciplinats amb els seus comptes i, per tant, podria estar finançant polítiques massa malgastadores i generant un incentiu pervers en no promoure l'autocontrol fiscal. De fet, la manca d'aquesta àncora fiscal és part de la causa de l'actual crisi, ja que en el període de creixement es va afavorir un excés d'endeutament, tant en el sector públic com en el privat.
Les darreres cimeres de la zona euro haurien d'haver servit per millorar això, proporcionant les mesures necessàries per al control dels comptes públics. Els països de l'anomenada perifèria d'Europa estan fent els ajustos fiscals requerits i portant a terme les reformes necessàries. A Grècia, enmig d'una forta oposició social. A Portugal, amb una economia en recessió. A Itàlia, fins i tot canviant el govern per tal que el compromís fos seriós i creïble. A casa nostra, amb unes retallades que tenen un innegable cost social i humà.
Però tots aquests ajustos a curt termini més aviat frenen l'activitat econòmica. Ha arribat el moment que les autoritats europees i sobretot el BCE portin a terme una actuació més agosarada. A curt termini són els únics que poden generar activitat. I podria ser que ja s'estigui començant a estendre aquesta visió més realista. El passat mes de desembre el BCE va posar a disposició de la banca mig bilió d'euros i es comenta que en la propera subhasta d'aquest mes de febrer podria deixar a la banca un bilió d'euros més. Això hauria de permetre seguir reduint els costos de finançament dels governs i també recuperar el flux de crèdit. Serien bones notícies amb vista a la recuperació. Que ja fan falta.
