Flors al bosc

Una vegada més, per­so­nes inno­cents s'han extra­viat al labe­rint judi­cial i bus­quen, solitàries i des­em­pa­ra­des, la manera de des­bros­sar el camí de sor­tida. La balança torta de la dama cega, però, es decanta sem­pre con­tra els matei­xos, aquells que mai li bus­ca­ran les pes­si­go­lles amb bufets d'advo­cats empre­nya­dors, ni tam­poc posa­ran con­tra les cor­des els res­pon­sa­bles d'afe­gir una angoixa suple­mentària als dra­mes que els toca viure. L'únic delicte de la mare de Dani­ela Ceo­arba és jus­ta­ment aquest, ser-ne la mare. No és estric­ta­ment un delicte, tot i que al pas que anem no seria gens estrany que algun dia l'arri­bin a tipi­fi­car, però sense ser-ho pot arri­bar a cos­tar un preu molt alt en pati­ment. Fa tres mesos que el cos de la seva filla va aparèixer pen­jat d'un arbre en un bosc de Llo­ret de Mar, al cos­tat del seu cunyat. I al cap de tot aquest temps, encara se li nega el dret a enter­rar-lo. Hi ha una raó ofi­cial, és clar, perquè els dis­ba­rats admi­nis­tra­tius sem­pre en tenen: el jut­jat blo­queja el permís perquè encara no han arri­bat els resul­tats de les pro­ves d'ADN que han de cer­ti­fi­car la iden­ti­tat dels cadàvers. Les d'ADN són unes pro­ves que tar­den algu­nes hores a fer-se, el que tarda més a bai­xar és el feix de feina dels labo­ra­to­ris que s'encar­re­guen de les anàlisis. Una ordre sen­si­ble, una pre­o­cu­pació mínima per la família afec­tada hau­rien estat sufi­ci­ents per fer pas­sar l'expe­di­ent a davant. La mare de la Dani­ela, però, encara espera el gest. “Estic farta”, lamenta, “d'haver de por­tar flors al bosc”. El sis­tema judi­cial pot ser ine­ficaç però no hau­ria de ser cruel. Men­tres­tant, un bosc de Llo­ret acu­mula flors asse­ca­des i en la fre­dor d'un dipòsit de cadàvers un cos que ningú pot plo­rar com cal manté oberta una ferida ado­lo­rida amb la sal de la injustícia.