La posta de sol

Tot­hom amb un mínim de sen­si­bi­li­tat té la seva posta de sol pre­fe­rida i ben segur que n'hi ha poques de tan espec­ta­cu­lars com les del cap de Finis­terre o les del cap de San Vicente a l'Algarve, quan el sol es fon en la immen­si­tat de l'Atlàntic. Però per admi­rar un bon cre­pus­cle tam­poc cal des­plaçar-se a l'altra banda de península ni tra­ves­sar els oce­ans. Molta gent pot con­tem­plar una magnífica posta de sol des de casa estant, asse­guda al jardí o al balcó, quan cau la tarda sobre el Piri­neu. El pro­blema és que nor­mal­ment quan passa encara estem tre­ba­llant i no sem­pre el cap­ves­pre s'aco­mi­ada amb aquell roig encès que et deixa boca­ba­dat. Pen­sava en el tom­bant del dia per dues raons dife­rents però amb un llaç comú: la pro­xi­mi­tat del sols­tici d'estiu, la nit més curta de l'any, i per una mena d'experiència mística que no m'he pogut resis­tir d'espiar. Aquest diu­menge entra­rem a l'estiu tot i que ja fa dies que les tem­pe­ra­tu­res són de plena canícula. Ho cele­brem la nit de la revet­lla de Sant Joan, un com­pendi d'anti­gues tra­di­ci­ons que s'evo­quen des de la penom­bra del temps amb el foc com a eix cen­tral, ja que es tracta d'unir la posta amb la sor­tida de sol, i així tota la nit hi ha llum i per un dia a l'any s'han vençut les tene­bres i els mals espe­rits. És una festa que sem­pre m'ha agra­dat perquè repre­senta que ha arri­bat el bon temps i retro­bem l'ale­gria de viure. L'altre cas, és el d'una pare­lla que con­tem­pla la posta de sol des d'un punt en con­cret. La dona, rela­ti­va­ment jove, con­du­eix el cotxe, i quan baixa es des­calça i queda immòbil, exta­si­ada, men­tre l'home, gran, aguaita des de dins el vehi­cle. No sé quant temps fa que tenen aquest ritual, ni si es tracta d'una pare­lla o d'un pare i una filla, o pot­ser és una experiència mística o, sen­zi­lla­ment, es lliu­ren una estona a la bellesa del cre­pus­cle per aca­bar el dia en pau. Una metàfora en temps de crisi.