Històries d’ous i gallines

Sem­pre m’ha mera­ve­llat la capa­ci­tat d’una gallina de pon­dre un ou cada dia. Que un ani­mal que pesa entre dos i tres qui­los pugui engen­drar un ali­ment tan extra­or­di­nari –i fins ara barat– és un d’aquells pro­di­gis que mai valo­ra­rem prou bé. Fins a l’ado­lescència, que vam haver de can­viar de casa, teníem mitja dot­zena de galli­nes, i una de les coses que més m’agra­da­ven era anar a veure si hi havia ous a la niera. Amb els anys un dels som­nis més recur­rents que he tin­gut és visu­a­lit­zar aquells pals del galli­ner sota l’escala, sense galli­nes ni ous! Temps abans, quan el pare era jove­net i vivien en una casa de pagès de Cassà, van per­dre una gallina i ell va ser l’encar­re­gat de cer­car-la i la va tro­bar en un mas veí. Per poder-la recu­pe­rar va haver de pagar la dis­pesa dels dies que l’havien tin­gut, la qual cosa mos­tra la cobdícia d’alguns humans, ja que en aque­lla època les gran­ges ni exis­tien i l’avi­ram men­java en lli­ber­tat les sobres i el que tro­ba­ven pel terra, i ben just que els dones­sin un xic de blat de moro. Par­lant d’ous, he recor­dat que els científics van con­cloure que pri­mer va ser l’ou que la gallina! Ara, la polèmica gene­rada a par­tir de l’enca­ri­ment del preu dels ous (segons l’OCU, han pujat un 25% en quinze dies), ha fet reviure un decret del 2014 que obliga a ins­criure les galli­nes per a ús par­ti­cu­lar en el Regis­tre d’Explo­ta­ci­ons Rama­de­res, encara que només siguin tres i per a auto­con­sum. Fa unes dècades als pobles gai­rebé tot­hom tenia galli­nes per pon­dre o, quan esde­ve­nien llo­ques, per covar els ous fecun­dats per criar o ven­dre bons pollas­tres per les fes­tes. Amb la moder­ni­tat van anar des­a­pa­rei­xent els galli­ners i, segons on vius, ja ni se’n poden tenir, tot i que al barri de Montjuïc de Girona fa poc una veïna va gua­nyar un plet al·legant que les galli­nes són ani­mals de com­pa­nyia. Ser­vei­xin aques­tes rat­lles per rei­vin­di­car les galli­nes que no neces­si­ten el gall per pon­dre ous i recor­dar que en el món hi ha més galli­nes i galls que humans. La nor­ma­tiva per­met tenir un màxim de 30 galli­nes a casa. Tenint en compte que ens con­tro­len fins al color de la veta dels calçotets, pot­ser és hora de tor­nar a mun­tar galli­ners i almenys els ous i les seves proteïnes i calo­ries seran ben nos­tres. Regis­trats, això sí!