Figueres, vila florida

Figue­res ja forma part de la nòmina de “viles flo­ri­des”, i en feli­ci­tem els pro­mo­tors. Es veu que les ciu­tats aspi­rants a ingres­sar al club flo­ral –una moda fran­cesa– han de mos­trar bon man­te­ni­ment de les zones públi­ques enjar­di­na­des, i la ciu­tat ha superat el llistó. Era pre­vi­si­ble que un dia els figue­rencs gau­diríem de l'honor puix que el nos­tre alcalde, des que empaità la vara con­sis­to­rial, no ha ces­sat de repar­tir flors per tots els pams qua­drats de la terra admi­nis­trada pel muni­cipi; Santi Vila ho tenia bé perquè el seu ante­ces­sor, Joan Armangué, un home diguem-ne més de ros­toll que de jardí, no havia tre­ba­llat gaire la flo­ri­cul­tura veïnal. Un ser­vi­dor vol­dria, però, evi­den­ciar un des­en­caix, una incon­gruència entre Figue­res i les flors. De petit, al meu poble, a pagès, havia vist que les mes­tres­ses plan­ta­ven gera­nis i alguna cla­ve­llina en qual­se­vol atu­ell inser­vi­ble: galle­des fora­da­des, olles velles, pots de llauna... que, rove­llats, pre­sen­ta­ven un aspecte agre­dolç pel con­trast entre el con­ti­nent i el con­tin­gut; no hi havia diners, no s'havia ins­tau­rat el cos­tum d'esti­rar més el braç que la màniga, i les page­ses no aspi­ra­ven pas a cap con­curs amb el suport del pres­su­post muni­ci­pal. Ara bé: quant al guardó flo­ral figue­renc vull evo­car el nou­cen­tisme, que ens va ense­nyar la pro­porció, la gra­dació, la cate­go­rit­zació... i, és clar, res més –estètica­ment– anti­nou­cen­tista que una rosa plan­tada en una galleda rove­llada i sense cul. Les flors muni­ci­pals segu­ra­ment mos­tren l'aspecte precís per merèixer el dit premi, però el “test” figue­renc, és digne d'aquesta excel·lència flo­ral? No pas sem­pre i, havent-hi d'altres des­propòsits, per no anar més lluny, penso en el meu barri. L'olla abo­nye­gada figue­renca és els car­rers sense vore­res enra­jo­la­des, de terra, usa­des cada matí i cada ves­pre de defe­ca­dor de gos­sos, acció conduïda amb per­fecta indolència i a vega­des amb explícita fat­xen­de­ria pels seus pro­pi­e­ta­ris; la pas­si­vi­tat con­sis­to­rial quant a exi­gir els vorals cons­truïts, i quant a repren­dre els pro­pi­e­ta­ris de gos­sos infrac­tors, és cla­mo­rosa. La galleda sense cul figue­renca és els fanals plan­tats al bell mig de l'impos­si­ble pas de cadi­res de rodes o cot­xets de cri­a­tu­res. El pot rove­llat figue­renc és els embor­nals embos­sats –quan plou faci­li­ten l'embas­sa­ment–, i sense reixa –amb pluja o sense són un parany per tren­car-s'hi el peu o la cama–. Etc. Pot­ser unes quan­tes flors menys –esti­rar menys el braç– però, això sí, plan­ta­des en tes­tos dig­nes per tal que la màniga escai­gui al lloc ade­quat.