‘Coriolà'

Entre els molts tòpics que detesto hi ha el de l'ano­me­nada moder­ni­tat dels clàssics. Crec que ens cal par­lar de l'eter­ni­tat dels clàssics; quan una obra manté viva la flama de l'actu­a­li­tat no és perquè sigui visionària, sinó perquè toca alguns temes essen­ci­als que la història no resoldrà mai. El prin­ci­pal mèrit que del mun­tatge Coriolà d'Àlex Rigola radica en el fet que no vol posar en escena un clàssic de Shakes­pe­are, sinó inter­pre­tar-lo, con­ver­tir la repre­sen­tació en una mena d'assaig refle­xiu que depura el text i busca l'abs­tracció. Coriolà ens fa veure com dar­rere un gran text no hi ha cer­te­ses sinó inter­ro­gants que anun­cien coses que mai seran resol­tes i que no paren de tor­nar. L'obra forma part de la tri­lo­gia sobre Roma –jun­ta­ment amb Juli Cèsar i Antoni i Cleòpatra– dar­rere la qual hi ha un clar desig d'inves­ti­gar els meca­nis­mes de la política. Un cab­dill romà con­que­reix ciu­tats com a mili­tar i un cop en el poder menys­prea el poble. Els tri­buts ele­gits són uns éssers mes­quins que no volen que ningú els faci ombra, el poble és ter­ri­ble­ment imma­dur, la mare que sem­bla voler pre­ser­var la moral és ambi­ci­osa i el con­cepte de pàtria no és res més que un sim­ple enun­ciat que pot ser traït en bene­fici de l'ambició. La lluita pel poder és una lluita eterna en què el foc només s'apaga amb més foc.

Coriolà ha estat objecte de nom­bro­ses inter­pre­ta­ci­ons, fins al punt que en la França dels anys trenta va ser pro­hi­bida pels poders democràtics perquè el movi­ment fei­xista de la Croix du Feu va con­ver­tir el per­so­natge del guer­rer que menys­prea el poble en un símbol de la seva idea de tira­nia. Àlex Rigola par­teix d'una idea clau: cal des­pu­llar l'obra, estu­diar-ne l'estruc­tura per arri­bar a la seva essència. Un cop des­pu­llada veu­rem com la història que ens relata no és res més que una part d'aque­lla vella història de la huma­ni­tat que contínua­ment es repe­teix. Coriolà pot ser avui el repre­sen­tant del poder finan­cer, d'aquell poder que fa creure en la noblesa de la lluita per la pàtria i que després és capaç de trair-la per altres interes­sos. Coriolà és coro­nat i després con­dem­nat a l'exili, però un cop allà pacta amb l'ene­mic i no dubte a anar con­tra allò en què havia cre­gut. En la política actual no costa gaire tro­bar-nos en múlti­ples vari­ants d'aquesta història.