Opinió

Odis encastats

El problema no és el governant, el problema és el model. Espanya és un país forjat a partir de la violència i només per la força actua i respon.

Fa pocs dies par­lava amb uns alcal­des de les Ter­res de Lleida i m'esmen­ta­ven que de vega­des tenen la sen­sació de per­ce­bre odi en alguns dels seus adver­sa­ris. També fa un temps en Vidal Vidal, en un excel·lent arti­cle al diari Segre, es pre­gun­tava ¿Per què ens odien? davant els crits de “Puta Cata­lu­nya” pro­fe­rits per exal­tats segui­dors madri­dis­tes; un sena­dor gallec insta –de forma edu­cada, això sí–, que res de llengües de tots els ciu­ta­dans de l'Estat al Senat perquè creu que en cas­tellà ja n'hi ha prou, i, per reblar el clau, la diri­gent del PP a Cata­lu­nya ataca Òmnium Cul­tu­ral per expres­sar la volun­tat –ama­gada, això sí– de per­se­cució con­tra la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes. Enti­tat nas­cuda sota la dic­ta­dura, exem­ple a seguir.

En con­junt de tot això citat hi ha un tema comú, el pen­sa­ment tota­li­tari espa­nyol, que covat de forma secu­lar de tant en tant apa­reix com l'ou de la serp. Espa­nya no ha arri­bat encara avui a la moder­ni­tat, això és, lli­ber­tat, con­vivència i res­pecte a la plu­ra­li­tat. L'aposta per una eco­no­mia moderna i la cor­recta gestió dels afers públics i pri­vats. Tot és fruit d'un Estat basat en la impo­sició, en la no lliure par­ti­ci­pació de tots, tots sense excep­ci­ons, de poder lliu­re­ment dis­po­sar del propi destí. Un pro­blema que arrenca de la con­for­mació de l'Estat des del 1714. Fet, d'altra banda, que ja van des­criure his­to­ri­a­dors com ara Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives, i pen­sa­dors com ara Joan Fus­ter i tota la sèrie de gent que d'ales­ho­res ençà ha inten­tat i mal­dat per fer evo­lu­ci­o­nar el con­junt de tots els ciu­ta­dans per la via de la cul­tura i la lli­ber­tat.

El fran­quisme va ser l'extrema dreta d'aquest pen­sa­ment reclòs en la por i la violència, per això els valors del naci­o­na­lisme exclo­ent espa­nyol els tro­bem a dreta i esquerra. Espa­nya, del PP al PSOE, d'UPD (diri­gida per una ex-PSOE) a IU, no s'atre­veix a enfron­tar-se a si mateixa, i ales­ho­res s'inventa ene­mics. Té por de la lli­ber­tat, la pròpia i l'ali­ena. No hi ha diferències entre les men­ti­des i la manca de com­pli­ments apro­vats en la màxima ins­ti­tució de govern de l'Estat, el Par­la­ment espa­nyol, entre els diver­sos gover­nants, des del llunyà segle XVIII fins al pre­sent. El pro­blema no és el gover­nant, el pro­blema és el model. Espa­nya és un país for­jat a par­tir de la violència i només per la força actua i res­pon. El odis atàvics per­duts en llu­nya­nes dis­pu­tes, els pro­vi­nents de la Guerra Civil, del fran­quisme, de la Tran­sició o els ara covats per la con­jun­tura política no són nor­mals. És una patent espa­nyola que a l'Europa occi­den­tal, culta, indus­trial, mesu­rada i de comp­tes clars –si no, la Justícia actua– és des­co­ne­guda. És un virus espa­nyol encas­tat en la into­lerància i la incul­tura. Per això pot haver-hi els esper­pents d'en Camps a València, Zapa­tero pro­me­tent en fals, Millet jugant al bacarà amb diners públics i gau­dint de lli­ber­tat, un enno­blit Urdan­ga­rin o la diri­gent del PP exer­cint de víctima quan és còmplice agres­sora d'un geno­cidi ver­go­nyant.

L'any 1948 es va defi­nir en la Con­venció de les Naci­ons Uni­des el terme geno­cidi, on, a més a més de con­dem­nar l'assas­si­nat en massa, hom deia que calia enten­dre com a tal “qual­se­vol acte deli­be­rat comès amb intenció de des­truir la llen­gua, religió o cul­tura d'un grup naci­o­nal, racial o religiós amb motiu del seu ori­gen”. El cap­te­ni­ment de Pujol o Mara­gall són exem­plars. L'aura d'haver estat pre­si­dents de Cata­lu­nya els acom­pa­nya en els seus actes i parau­les, les seves opi­ni­ons quo­ti­di­a­nes sovint no tenen pèrdua. De l'hones­te­dat d'un Mara­gall que no ha ama­gat que va ser traït i enga­nyat pels homes del PSOE a Cata­lu­nya a un Pujol per­ma­nent­ment lúcid. La cire­reta del pas­tis­set va ser en la pre­sen­tació de Pujol de les seves Memòries, en dir que el camí que exis­teix entre el PP de Vidal-Qua­dras a Camacho “va de l'orgull a la vani­tat”. De la into­lerància a la ignorància. El virus espa­nyol de nou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.