Opinió

Exemple de cinisme

Botín, que sap d'economia, va dir el 2007 que l'economia espanyola anava bé

La revista bar­ce­lo­nina Fomento de la Pro­ducción –que té un bon arxiu–, recorda en el seu dar­rer número unes parau­les pro­nun­ci­a­des al setem­bre del 2007 per l'ales­ho­res pre­si­dent del govern espa­nyol Rodríguez Zapa­tero, i una res­posta del pre­si­dent del Banc de San­tan­der, Emi­lio Botín. El pri­mer va dir que l'eco­no­mia espa­nyola anava bé i que estava pre­pa­rada per fer front a les tur­bulències que s'apro­pa­ven. Unes decla­ra­ci­ons que no sor­pre­nen ningú al cap de qua­tre anys i mig, ja que era un igno­rant en qüesti­ons econòmiques, i els seus asses­sors, uns irres­pon­sa­bles, si no li deien la veri­tat. Però sí que sor­pre­nen les parau­les del pre­si­dent del San­tan­der en con­fir­mar la bona forma de l'eco­no­mia espa­nyola, lloar la política econòmica del govern soci­a­lista i afe­gir –cito tex­tu­al­ment– que tenia “con­fiança en l'eco­no­mia espa­nyola, que demos­tra
que és una de les més sòlides d'Europa”. Don Emi­lio Botín sap d'eco­no­mia, de manera que no
hi ha excusa pos­si­ble.

Actu­al­ment el Banc de San­tan­der fa tot el que pot per fer-se per­do­nar el seu ori­gen i demos­trar als mer­cats que no està con­ta­mi­nat pel virus espa­nyol. A la pro­pa­ganda que publica en revis­tes inter­na­ci­o­nals, el banc amb seu a Cantàbria explica deta­lla­da­ment que només el 12% dels seus bene­fi­cis pro­ce­dei­xen de l'Estat espa­nyol
i que, per tant, els seus acci­o­nis­tes i cli­ents poden estar ben tran­quils. La seva filla gran, Ana Patri­cia, és la res­pon­sa­ble dels interes­sos del grup a la Gran Bre­ta­nya.

El Banc de San­tan­der va créixer durant i gràcies al fran­quisme. Els Botín eren pro­pers al règim i ho demos­tra­ven sem­pre que feia falta. El 1976, després de la mort del dic­ta­dor, el pare de Don Emi­lio Botín es va dedi­car a la com­pra de bancs ame­ri­cans, perquè no es refi­ava del que podia pas­sar a l'Estat espa­nyol i bus­cava una pla­ta­forma a l'estran­ger. Però el 1982, les repúbli­ques lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes van sus­pen­dre paga­ments pràcti­ca­ment totes, de manera que les inver­si­ons es podien con­si­de­rar pura pèrdua. Segons el Finan­cial Times, el risc ame­ricà del San­tan­der a final d'aquell any –42.000 mili­ons de pes­se­tes en el seu equi­va­lent en dòlars– va ser supe­rior als fons pro­pis del banc –35.000 mili­ons de pes­se­tes–. El 1983 van gua­nyar les elec­ci­ons els soci­a­lis­tes i Emi­lio Botín va ser un dels dos pre­si­dents de grans bancs espa­nyols que van anar a feli­ci­tar Felipe González a la seu del par­tit a Madrid. El Banc d'Espa­nya, que havia començat el procés de fusi­ons i inter­ven­ci­ons bancàries va dei­xar tran­quil el San­tan­der.

Aquests exer­ci­cis de cinisme són com­par­tits per una majo­ria dels grans bancs inter­na­ci­o­nals. Abans el cinisme era més ver­go­nyant i s'ama­gava. Es pro­cla­men neu­trals política­ment i sense pàtria, però no ho són i es posen sem­pre a favor del vent
i dar­rere del poder.

I pot­ser, en deter­mi­nats moments, al davant, ja que tal com van les coses ens hau­rem de pre­gun­tar qui té més poder: el cap del govern democràtic ele­git per la població, o el grup o grups que encapçalen el sis­tema finan­cer i que tenen la capa­ci­tat d'ensor­rar –no donar assistència– o de man­te­nir –amb assistència finan­cera– el govern de torn.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.