Del talent a l'Eurovegas
Malgrat tota la retòrica del canvi de model productiu i de la inversió en recerca i tecnologia, resulta que l'autoanomenat govern dels millors té com a gran idea per activar la malmesa economia catalana impulsar l'Eurovegas, una nova orgia constructora, que cridi el turisme de masses i que recluti un exèrcit de treballadors de baixa qualificació i amb feines de contracte precari. Quan encara no hem posat els fonaments de la nova economia que ens ha de permetre superar la crisi, el president Mas i el seu equip es garfeixen a l'apoteosi del model econòmic que ha portat a l'evaporació del teixit industrial, a l'especulació financera salvatge i al trinxament mediambiental del país. El més feridor d'aquesta perspectiva és que mentre el govern de la Generalitat i la cort de poders fàctics que l'envolten es disposa a atipar-se amb el mannà que rajarà d'aquesta bóta de sant Ferriol, també es dedica a castigar els quadres de treballadors i de professionals qualificats que han d'activar el motor de la veritable i sòlida recuperació. Perquè el primer que cal remarcar és que tenim un ampli sector de gent preparada i tenaç amb capacitat per crear riquesa i benestar a Catalunya, però la deixadesa, el provincianisme i la cobdícia de bona part de les classes dirigents està portant el talent que s'ha format aquí a abandonar el país i que no sigui difícil imaginar l'horitzó sinistre d'un territori desertitzat i lacerat per la desigualtat, la ignorància i el mal gust. En efecte, de representar un dels motors d'Europa, bressol d'un procés de revolució industrial i de generació de referents universals en el món de la cultura i de l'art, ens endinsem en el segle XXI més a prop d'esdevenir una mena de Nevada en la qual mig Europa vingui a descarregar les seves pulsions més baixes o bé un Macao testimoni del desastre que produeix una dominació colonial abraçada amb gust per les elits locals.
Aquesta setmana dues experiències personals (amb el rerefons de la propaganda mediàtica i governamental en favor de la conveniència per apostar per l'Eurovegas) han permès corroborar a qui escriu aquestes ratlles el truculent destí col·lectiu que ens espera si continuem obstinats a munyir el toro. El primer capítol es produeix en un vol de Düsseldorf a Barcelona, en el curs del qual es troben un grup d'enginyers catalans que comenten la seva situació i que un servidor escolta de forma indiscreta: fa mesos que han hagut d'emigrar a la República Federal d'Alemanya (alguns ja fa anys que hi són) perquè aquí no troben una feina ben retribuïda a l'altura de la seva formació. De tant en tant, com s'esdevenia aquell dia, tornen a veure la família, però cada cop estan més convençuts, pel que diuen, que la seva estada germànica serà definitiva. Els polítics i el teixit empresarial català s'estimen més atraure inversions per aixecar mastabes amb llargues rengleres de màquines escurabutxaques mentre expulsa enginyers industrials que lliuren el seu talent al progrés d'altres societats.
La segona experiència es manifesta avui mateix, 29 de febrer, amb la vaga d'estudiants, docents i personal de l'administració de les universitats catalanes que expressa el comprensible malestar d'aquests col·lectius amb la reducció de despesa pública en ensenyament i en la recerca i amb l'increment de les taxes en les matrícules dels estudiants. Certament, sense recursos invertits a les universitats continuarem depenent del totxo i del turisme salsitxer com en l'anterior etapa de creixement i com planteja el model Eurovegas. Però anem a pams.
Pel que fa a les reivindicacions dels professors (les més conegudes per a un servidor) podem parlar de la reducció de sous (una mesura que afecta tots els treballadors públics), de la precarització laboral derivada d'algunes figures contractuals, del descens dels mitjans de suport a la recerca (incloses males passades del govern espanyol com l'anunci del ministre Wert de tancar l'aixeta a crèdits reconeguts per a alguns campus d'excel·lència), però sobretot cal destacar el menyspreu amb què les autoritats universitàries es rabegen en la gent jove (i no tan jove) que fa recerca a Catalunya i que, com succeïa en el cas dels enginyers que treballen a Alemanya, els estan situant a una passa de l'emigració. L'última ocurrència de les autoritats catalanes en matèria d'universitats consisteix a crear programes de contractació per a grans investigadors internacionals que vulguin treballar en alguna universitat catalana. En comptes de promoure el planter d'investigadors d'aquí (alguns fent recerca en condicions miserables i sotmesos a l'explotació servil tan pròpia de la universitat nostrada) el govern de la Generalitat aposta per voltar pel món a veure a quin geni se li acudirà venir a Catalunya amb un sou que, per astronòmic que a nosaltres ens sembli, serà molt menor que el que li paguen a la seva universitat americana o asiàtica i sense els mitjans per començar a desenvolupar les línies de recerca que la seva especialitat demana (en algunes universitats dels EUA la dotació associada a la contractació d'un professor en el camp de la ciència i la tecnologia comença amb mig milió de dòlars, no crec que des de la secretaria d'universitats estiguin en condicions d'igualar l'oferta i, si ho fan, serà a costa d'esquarterar els grups de recerca autòctons).
Els responsables de la Generalitat, doncs, potser hipnotitzats pels cabassos de diner fàcil que l'Eurovegas podria abocar, pretenen organitzar una mena de parc temàtic de la recerca amb les seves vedettes internacionals mentre cada cop són més els catalans que pensen, que estudien i que innoven per menys de dos mil euros al mes que es plantegen un futur a Berkeley, a Düsseldorf o a Singapur.
