L’aposta americana

Les aparents batzegades amb les quals han arrencat els primers mesos de l’administració del president Trump als Estats Units, ben lluny de tractar-se de proclames improvisades i sense coherència, tracen un rumb força ferm que es pot anar resseguint.

La idea matriu consisteix a blindar les esferes d’influència, sense descartar la continuïtat dels negocis de les oligarquies nord-americanes amb les altres potències en principi antagonistes, i a reforçar la repressió cap a l’interior amb una reforma autoritària i un control integral de la ciutadania. Encara que per a unes poblacions criades en un context més confortable aquesta deriva pugui semblar poc versemblant, és el que insinuen els gestos del president nord-americà i de la seva cort i seria irresponsabilitat no analitzar-los ni que sigui per formular una oposició.

En primer lloc tenim el blindatge de les esferes d’influència. Com predica l’eslògan Fer gran Amèrica una altra vegada, no es tracta de fer grans només els Estats Units. L’objectiu és literalment el control immediat del continent americà (almenys de l’Amèrica del Nord), cosa que vol dir controlar les seves riqueses naturals, la seva economia, la seva població i el reforçament de la seva seguretat al marge del que pugui passar en altres continents.

És per aquest motiu que la reiterada intenció d’annexionar-se el Canadà o Groenlàndia expressada pel president Trump no és cap fatxenderia ni cap ocurrència passatgera. És un projecte polític calculat i amb possibilitats de prosperar. Evidentment això suposa enfrontar-se als antics aliats (o almenys a les elits d’aquests antics aliats), cosa que es prioritza, en tant que s’és conscient de la seva profunda feblesa, abans d’obrir un conflicte amb les altres superpotències d’altres continents. Per dir-ho ras i curt: abans veurem una contesa militar entre els Estats Units i el Canadà que entre els Estats Units i la Xina. I el mateix es pot dir de Groenlàndia, de manera que abans veurem la invasió d’aquest territori, i, en conseqüència, un possible enfrontament entre els Estats Units i Dinamarca i els seus aliats europeus, que prosseguir el suport a les operacions militars a Ucraïna i a l’Europa de l’Est per aturar l’expansionisme rus.

En consonància amb la idea de les “esferes d’influència”, una mena de doctrina Monroe renovada, la política de la nova administració americana adoptarà una posició de no intervenció respecte a qualsevol aventura imperial que parteixi de Moscou o de Beijing, que només afectarà Euràsia o la seva rodalia i, per descomptat, allò que li passi a la Unió Europea serà totalment indiferent per a Washington. No hi haurà més recursos en defensa per al Vell Continent, no tant perquè siguin destinats a protegir-se de la Xina sinó perquè es concentraran a reforçar el mur al voltant del perímetre nord-americà.

I aquí arribem a la segona part del projecte: l’autoritarisme interior. La lectura és que si la República Popular de la Xina ha prosperat fins al punt de competir en un pla d’igualtat amb els Estats Units, si Rússia, malgrat trobar-se en condicions més precàries, ha recuperat una part de la seva grandeur, és perquè les formes autoritàries de govern, i encara més en el context d’un avenç en la tecnologia de la dominació sense precedents, són més fortes i estables que les democràcies. Per què no convertir, doncs, aquesta Amèrica del Nord unificada en un sistema despòtic? Per què no aplanar, pel que fa als Estats Units, 250 anys de tradició constitucional que, d’altra banda, també va permetre l’esclavitud i l’extermini dels pobles originaris?

Anem així cap a un món dividit en grans blocs autoritaris, com en la novel·la 1984 de George Orwell, sense perjudici que les elits d’aquests blocs sí que facin negocis entre si i s’enriqueixin fins a l’obscenitat a costa de la privació o de la narcotització de les masses. I en aquest panorama, els febles que no són ni en una banda ni en l’altra, o que es deixaran a mercè d’algun dels grans depredadors, com passarà amb Europa, no tindran més remei que, en el millor dels casos, deixar-se engolir per uns i, en el pitjor, formar part d’un teatre en el qual les potències s’enfrontaran en un territori interposat com abans havien fet els imperis europeus a les seves colònies, com al segle XVIII ho van fer en aquests territoris que després serien els estats americans.