Opinió

La Columna

I, a més, sense ‘Público'

He estat lec­tor fidel d'un alt per­cen­tatge dels més de mil cinc-cents números del diari Público. Sovint reta­llava arti­cles i els clas­si­fi­cava (¿?) entre les pàgines del lli­bre de la set­mana. No hi he col·labo­rat mai, tot i que ho havia inten­tat, però en va. El plat fort del diari era l'acu­dit del bar­ce­loní Far­re­res, els comen­ta­ris de Juan Car­los Escu­dier o d'Igna­cio Esco­lar, així com la majo­ria d'arti­cles d'opinió, o de “domi­nio público”, on hem tin­gut la sort de poder lle­gir sovint parers de Josep Fon­tana o de Vicenç Navarro. Enyo­raré, molt espe­ci­al­ment, les pàgines d'inter­na­ci­o­nal que ha coor­di­nat Car­los Enri­que Bayo. I també les obses­si­ons temàtiques del diari al llarg de tot el procés con­tra Bal­ta­sar Garzón, en favor de la laïcitat, en la denúncia de les tram­pes del PP, abans a l'opo­sició i ara en el poder sense esclet­xes. O en la docu­men­tació sobre les mar­gi­na­ci­ons soci­als a l'estesa Pell de Brau. Público ha estat una publi­cació inequívoca­ment bel·lige­rant con­tra els neo­fran­quis­tes, gene­ral­ment bar­ro­ers i mani­pu­la­dors de dades. En el camí cos­te­rut de recu­pe­ració de la memòria històrica, Público ha tre­ba­llat sense equívocs. Li ho hem d'agrair.

El buit que la publi­cació deixa incre­menta la nos­tra inde­fensió con­tra el pen­sa­ment –¿és abu­siu, qua­li­fi­car-lo de tal?--, uni­forme i uni­for­mat, de la suma d'ABC, La Razón, El Mundo, La Gaceta, Marca (que és molt més que un diari espor­tiu), Tele­ma­drid, COPE, Intere­co­nomía, etcètera. Ens queda, sí, la Sexta, El País --tan vacil·lant, ai!--, la cadena SER i uns quants pro­gra­mes de RTVE. Poca ener­gia per superar aquest Bienni Negre, que corre el perill de con­ver­tir-se, si més no, en Decenni.

Algú em dirà que hi ha pro­gra­mes digi­tals, con­fi­den­ci­als, face­bo­oks, cicles de con­ferències i rodes de premsa d'indig­nats. Com que, tot amb tot, sé que ja sóc un pro­ducte cadu­cat, i ave­sat, per raons fami­li­ars, des de molt menut, al con­tacte amb el paper imprès, canto el RIP per una publi­cació que m'esti­mava i a la qual hem de can­tar les absol­tes.

Ah! El cor m'amar­gueja des que vaig lle­gir, a Público, un arti­cle de Naza­nin Ami­rian sobre Qatar, país ben poc modèlic tot i que ara blau­gra­nit­zat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.