La ‘crisi' com a conjur

“Ense­nyar els alum­nes a evi­tar una nova crisi.” Dis­sabte pas­sat el Canal 3/24 de TVC se sub­ju­gava al ver­ti­gen d'aquest titu­lar cri­da­ner. Aquesta eti­queta espec­ta­cu­lar donava pas als con­tin­guts con­crets de la notícia: 800 alum­nes d'ESO i de bat­xi­lle­rat assis­tei­xen a uns tallers de dos mesos de durada des­ti­nats a ense­nyar les bases del sis­tema finan­cer. L'afany de voler ser actu­als o rabi­o­sa­ment moderns deu ser un dels anhels humans més antics. El cas és que aquesta falca retòrica, la crisi, s'ha con­ver­tit també en una con­tra­se­nya opor­tu­nista en els nos­tres dies. Si fa uns anys en matèria pedagògica algu­nes teo­ries adot­ze­na­des bur­la­ven con­trols de qua­li­tat a costa de repe­tir mil i un cops expres­si­ons com atenció a la diver­si­tat, ara el sor­ti­legi de moda és: la crisi.

L'existència objec­tiva de la crisi ha gene­rat un ús i abús d'aquesta expressió, sovint apli­cada per excu­sar acti­tuds que al cap­da­vall no són res més que secu­lars vicis pro­fes­si­o­nals. Pro­voca urticària no poder fer ni un pas en orga­nis­mes admi­nis­tra­tius, empre­ses de ser­veis, cen­tres esco­lars, cen­tres sani­ta­ris, comis­sa­ries... sense que alguns tre­ba­lla­dors no inten­tin jus­ti­fi­car velles ine­ficiències pro­fes­si­o­nals a través de la paraula abso­lutòria més en voga: crisi. Enmig d'aquesta espi­ral infla­cionària la crisi també s'ha con­ver­tit en un con­jur publi­ci­tari. Ara ja no s'ense­nyen els rudi­ments de l'eco­no­mia finan­cera. Ara, és clar, s'ense­nya a evi­tar la crisi. I els camins tor­tu­o­sos de la com­ple­xi­tat mul­ti­facètica que entra­nya el con­cepte crisi s'apla­nen de forma feti­llera: en un taller de dos mesos de durada! Reduïda a tècnica indi­vi­dual, la crisi queda aïllada d'altres inèrcies estruc­tu­rals o dèficits polítics i morals. Ale­hop: si n'era, de fàcil, evi­tar-la.

Els prin­ci­pals fona­men­ta­lis­mes de la nos­tra època són el mer­cat, l'ora­cle que ho deter­mina tot; l'eco­no­mia, que és prèvia a la decisió gover­na­men­tal; la crisi, ja entesa com a autoin­dulgència. Al final, allò autènti­ca­ment revo­lu­ci­o­nari serà ano­me­nar llum a la llum, aigua a l'aigua, o enten­dre que des del punt de vista pedagògic ara per ara no hi ha cap con­questa ni més pri­mor­dial ni més pre­ven­tiva de la barbàrie que poder entrar en una aula i que els alum­nes no par­lin, no escri­guin mis­sat­ges pel mòbil, i escol­tin i par­ti­ci­pin de la cons­trucció d'un conei­xe­ment que no es presti a sim­pli­fi­ca­ci­ons opor­tu­nis­tes.