Autodestructius

En un article en aquest diari d'ahir, Joaquim Nadal parla de la teoria de la destrucció segons la qual, en un moment determinat, CiU tenia la sensació que el PSC-PSOE i el PP els volien destruir, i ara són els socialistes els que, segons Nadal, tenen aquest sensació. És realment preocupant que arrelin aquests sentiments destructius i potser aquestes intencions a casa nostra, on la feblesa del país que tenim és tan gran que qualsevol esforç per destruir al final ens provoca autodestrucció.

Aquesta mateixa setmana hem viscut com a país moments molt crítics: la sentència que podria haver fet miques el model d'èxit que és la immersió lingüística, una batalla guanyada però que no ens permet cantar victòria puix que potser, per defensar-la, arribarà un dia en què haurem de fer un acte de dignitat, de força i potser d'insubmissió com a país. També aquesta setmana Fitch Rating ha tornat a rebaixar la qualificació del deute català, just a les portes d'una altra emissió de bons per poder pagar els que vencen a l'abril, i els seus interessos –d'això, abans, en dèiem fer pilotes–. La raó d'aquesta rebaixa és la feblesa de les previsions dels ingressos i el gruix del deute de 37.443 milions d'euros, és a dir, el 16% del PIB català. També aquesta setmana Unnim ha passat a les mans del BBVA, per la mòdica quantitat d'un euro, més l'assegurança del 80% de les pèrdues i el capital que hi havia aportat el Frob, que eren 1.000 milions, ara convertits en un euro. Unnim, no ens confonguem, vol dir Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, que juntes suposen el 16,6% de la quota de crèdit català i el 12,1 % dels nostres estalvis.

I aquesta setmana els dos gran sindicats, CCOO i la UGT, han convocat una vaga general pel dia 29 en contra de la reforma laboral. Vull entendre aquesta precipitació sindical com un gest desesperat per tal de posar-se darrere la pancarta, perquè uns altres no els ocupin el lloc, com ja els ha passat més d'una vegada. Els sindicats, com els partits polítics, avui no gaudeixen del reconeixement popular, més aviat se'ls veu com uns buròcrates més. Però aquesta reforma laboral té uns punts poc comentats que també podrien explicar l'actitud precipitada dels sindicats. Encara que sembli estrany, fins ara, quan hi havia un ERO, els sindicats cobraven per cada treballador acomiadat un import en concepte d'assessoria jurídica que oscil·lava entre els 100 i els 400 euros. Si l'any passat, els empleats afectats per un ERO van ser uns 300.000 facin la mitjana, multipliquin pel nombre d'empleats i tindran una quantitat important de milions d'euros. A més, els sindicats cobren entre un 10% i un 15% de les indemnitzacions dels acomiadaments, per sobre dels 20 dies. I també perden poder de negociació en els convenis col·lectius i, tant els sindicats com les patronals, poden deixar de tenir una font d'ingressos perquè la reforma laboral preveu que empreses homologades puguin presentar plans de formació directament.

Si a tots aquests paranys que hem d'anar superant dia a dia mentre intentem combatre la crisi més important que mai hem tingut, hi afegim les que vénen de la UE, especialment de Grècia, entendran que hi ha molts elements perquè, en lloc de pensar a destruir, pensem només en com construir. I per construir i reconstruir necessitaríem objectius de país clars i compartits, i lamentablement cada dia es posa més en evidència que encara són molts els que confonen els objectius particulars amb els del país. Convocar ara una vaga general, que els mateixos convocants saben que no tindrà cap efecte en la reforma laboral, i que sí que causarà un prejudici econòmic, és una mostra més d'aquesta tendència a l'autodestrucció.