La veritat silenciada

No hi ha hagut sort. Les cai­xes d'estal­vis cata­la­nes que es van ajun­tar per sal­var-se, titu­lant l'enti­tat resul­tant amb el sug­ges­tiu nom d'Unnim, no n'han fet prou amb l'aliança. Sem­bla que s'ha donat el cas que esmenta la Bíblia: “ Si un cec guia un altre cec, tots dos cau­ran al pou...” El pou no és aquest cas, és el BBVA, que els ha absor­bit. L'antic Banc de Bil­bao que va anar afe­gint lle­tres al seu logo­tip a mesura que es que­dava enti­tats: “V” de Bis­caia; “A” d'Argen­ta­ria... ara podria afe­gir-hi la “U” d'Unnim, encara que la sigla resul­tant no seria gire fala­guera: BBVAU. Sona­ria mala­ment, oi?

Ara podem con­si­de­rar que aque­lla decisió del con­sell d'admi­nis­tració de la des­a­pa­re­guda Caixa de Girona de no fusi­o­nar-se amb les altres cai­xes, presa in extre­mis, ha evi­tat que el patri­moni de l'extinta enti­tat giro­nina anés a parar a mans d'un enorme com­plex ban­cari que, mal­grat els atri­buts hispànics, con­cen­tra la majo­ria de la seva acti­vi­tat fora de l'Estat espa­nyol. Tant per tant, és millor que Cap Roig o La Fon­tana d'Or siguin de La Caixa que no pas d'un ambiciós pop finan­cer, més atent al seu enorme volum mun­dial de negoci que no pas a una hipotètica obra social que per ara es des­co­neix.

Però no ens resig­nem: ha pas­sat molt temps, i ningú ha donat als giro­nins una expli­cació con­vin­cent de la dava­llada patètica de Caixa de Girona, una enti­tat que any dar­rere any pre­sen­tava els seus comp­tes amb bombo i pla­te­rets, anun­ci­ant que havia gua­nyat pla més que a l'exer­cici ante­rior, i anava així sumant... fins que va arri­bar en pocs mesos l'ensul­si­ada total. És fàcil dir que va ser fruit de la con­jun­tura gene­ral, tan afec­tada per la crisi del rajol. Però això no deixa de ser una expli­cació genèrica i interes­sada, que empara un silenci cul­pa­ble.

En tota enti­tat finan­cera hi ha una memòria que deta­lla la seqüència dels suc­ces­sius estats de compte –reals i no maqui­llats– beneïts per una firma d'audi­to­ria de pres­tigi. Hi ha també la relació dels préstecs con­ce­dits, i l'anàlisi de si reu­nien o no els requi­sits exi­gi­bles, o tal vegada eren fruit de deci­si­ons per­so­nals dels qui por­ta­ven les reg­nes, moguts per com­pro­mi­sos. Aquesta anàlisi par­ti­cu­lar de la fi de Caixa de Girona no es conei­xerà mai...? Un mem­bre del seu con­sell ens va dir amb tota innocència: “És que l'únic que inter­pre­tava l'estat finan­cer de Caixa Girona era el Banc d'Espa­nya, i a nosal­tres en man­te­nien en una certa ignorància...”

Causa mala impressió que ni la Cam­bra de Comerç, ni la Gene­ra­li­tat, ni les enti­tats patro­nals, ni les orga­nit­za­ci­ons sin­di­cals... ningú (!) hagi dema­nat mai un dos­sier con­vin­cent que ana­litzi els esde­ve­ni­ments que van con­duir a aquell trist final. Ens resis­tim a creure que tot va ser fruit només de la “pèssima con­jun­tura vis­cuda”. La relació enca­de­nada de fets és ben segur que exis­teix, però també ho és que hi ha molta gent interes­sada perquè no surti a la llum. Les cau­ses que van pro­vo­car el fracàs... la veri­ta­ble història pro­ba­ble­ment no se sabrà mai.