Flamarades gegantines

Les enor­mes fla­mes de l'incendi de Santa Cris­tina d'Aro d'aquest diven­dres pas­sat que publicàvem dis­sabte a la por­tada del diari feien veri­ta­ble fere­dat. Amb tots els res­pec­tes, les dels focs del Pallars i de la Franja que hem vist aquests dies a la tele­visió sem­blen ben poca cosa al cos­tat d'aque­lles fla­ma­ra­des que, si fèiem cas de la silu­eta del pi que s'entre­veia a la foto­gra­fia, arri­ba­ven ben bé als vint o més metres d'alçada. Una bes­ti­esa de foc. Ho saben prou bé els bom­bers que diven­dres es van jugar la pell en unes con­di­ci­ons mete­o­rològiques molt com­pli­ca­des. L'enorme columna de fum que durant tota la tarda es va poder veure des de molts punts de les comar­ques giro­ni­nes donava també una idea de la gran quan­ti­tat de massa fores­tal que cre­mava a l'Arde­nya. Una massa fores­tal seca després d'un hivern sense plu­ges, però també un bosc ple encara, malau­ra­da­ment, de les res­tes d'arbres cai­guts i bran­ques esquei­xa­des de la nevada de fa dos anys. Només calia veure també la por­tada de dos dies abans, on apa­rei­xia una foto­gra­fia d'un bosc, jus­ta­ment al massís de l'Arde­nya, per fer-se una idea de la gran quan­ti­tat de fusta que va cre­mar durant el cap de set­mana. Tenim mala peça al teler si no plou aviat i força. I val més que ho faci perquè, fran­ca­ment, no tinc gens de ganes de veure com el foc des­tru­eix els bos­cos veïns de les Gavar­res, les Albe­res o el Montgrí que tant han cos­tat de sal­var. Gens de ganes.