Els costells moderns

Anti­ga­ment, l'escar­ment públic es visu­a­lit­zava amb els cos­tells que es plan­ta­ven al mig de la plaça del poble per donar exem­ple de com les gas­tava el rei, comte o senyor feu­dal de torn. Una eina al ser­vei de l'auto­ri­tat perquè ningú gosés sal­tar-se les lleis. De fusta o de pedra, als cos­tells lli­ga­ven els con­dem­nats i amb aquesta mesura a mig camí de l'edu­cació i la dis­su­asió tot­hom podia escri­das­sar, insul­tar, vexar i llar­dar de fàstics el pres. Ara la tele­visió s'ha eri­git en els cos­tells moderns, mal­grat que la pràctica sigui tan medi­e­val com inhu­mana. A la Xina en tenim l'exem­ple més extrem. Un pro­grama d'entre­vis­tes a con­dem­nats a mort poc abans de la seva exe­cució s'ha con­ver­tit en un èxit: 40 mili­ons d'espec­ta­dors set­ma­nals. Entre­vis­tes abans de l'exe­cució és el pro­grama que, al marge de la polèmica i la con­trovèrsia, les auto­ri­tats xine­ses han entro­nit­zat i ins­tru­men­ta­lit­zat per dis­su­a­dir els espec­ta­dors de come­tre els matei­xos crims. La peri­o­dista que fa les entre­vis­tes, freda i dis­tant, s'eri­geix en la veu del poble amb llicència per, després d'un fals i breu mas­satge, cla­var-los els ullals, fer sang i xuclar-los la poca dig­ni­tat que els pogués que­dar. Vexar-los i, sobre­tot, jut­jar-los en directe. Amb tot, acon­se­gueix que vio­la­dors, mal­trac­ta­dors, pede­ras­tes, tra­fi­cants i assas­sins con­fes­sin i es pene­dei­xin abans que se'ls empor­tin per exe­cu­tar-los. Veig això amb una per­ple­xi­tat esgar­ri­fosa. A la Xina tot se li per­met perquè és el ban­quer de mig món i part de l'altre que està a punt de neces­si­tar-la. Ho veig després de lle­gir una entre­vista al peri­o­dista i escrip­tor Car­les Porta, premi Huer­tas Cla­ve­ria per Fago. Porta ni jutja ni jus­ti­fica ni defensa el cas de San­ti­ago Mai­nar, que, tot i que es va autoin­cul­par del crim el 2007 de Miguel Grima, l'alcalde d'aquest poble dels Piri­neus ara­go­ne­sos, diu que l'hau­ria decla­rat no cul­pa­ble perquè té dub­tes rao­na­bles després d'haver-hi par­lat hores i hores. Ens posem les mans al cap i cri­ti­quem els xine­sos –o els nord-ame­ri­cans– però aquí quan lli­guem algú al cos­tell, no el matem, d'acord, però l'acu­sem amb una faci­li­tat que, si després es demos­tra que és inno­cent, es con­ver­teix en un mort de per vida.