Bombolles

Sóc un fan del també cor­ne­lla­nenc Jordi Èvole i tinc la impressió que creix el col·lec­tiu de cone­guts madri­lenys que el seguei­xen diu­menge al pro­grama Sal­va­dos de La Sexta. En nom­bre i en com­pe­ne­tració amb l'estil i amb el fil roig del pro­grama. Les per­so­nes que van veure el dedi­cat a la justícia, o a Jordi Pujol, o a la Bur­buja cul­tu­ral pre­mien el pro­grama com a un dels pocs oasis, entre tan­tes pro­pos­tes tele­vi­si­ves que sem­blen una invi­tació al suïcidi moral dels fra­cas­sats en nòmina. És, la bom­bo­lla cul­tu­ral, una bar­ra­bas­sada caríssima, per­pe­trada amb diner públic, de nous rics que, quan sen­ten la paraula cul­tura, ento­nen el Cara al sol. I que ente­nen les inver­si­ons cul­tu­rals des l'òptica del més pur esta­li­nisme: com a inversió, radi­cal­ment anti­cul­tu­ral, a favor de la pro­pa­ganda política. S'entén: de la dic­ta­dura dels dog­mes, “entre silen­cio y gri­tos”, com defi­nia Luci­ano Rincón la pro­pa­ganda del fran­quisme. I mai de la cul­tura com a ele­ment alli­be­ra­dor per a les per­so­nes. (Evito la paraula poble perquè en nom del poble s'ha fet massa demagògia, de l'escola del no gaire demòcrata Benito Mus­so­lini).

És revol­tant que no hi hagi diners per als ense­nya­ments bàsics, entre els quals hi ha els artístics, o per a les xar­xes de bibli­o­te­ques i d'arxius –espais que fun­ci­o­nen cada dia i que no agra­den a gai­res diri­gents polítics perquè no són sus­cep­ti­bles d'inau­gu­ra­ci­ons tres cops a l'any–, o per a les indústries cul­tu­rals, de música, clàssica i de jazz, de cinema, tallers de cre­ació literària, d'il·lus­tració, dis­seny, i que n'hi hagi per a dis­neylàndies pre­te­sa­ment de les arts. Cal pren­dre's seri­o­sa­ment les polítiques cul­tu­rals, ni que fos en nom de la cre­ació de llocs de tre­ball, d'una banda, i de l'enri­qui­ment d'un país que no té ni or ni petroli... i que, en canvi, ha sobre­vis­cut mit­jançant la indústria cul­tu­ral, tan múlti­ple i tan arre­lada a tra­di­ci­ons de la nos­tra petita pàtria.

Par­lar d'un horitzó d'inde­pendència, sense garan­tir inver­si­ons pri­o­ritàries en for­mació, d'una banda, i en R + D, d'una altra, és una acti­tud, mal­grat veus molt hono­ra­bles, d'aca­pa­ra­dors de fum i escam­pa­dors de la farina.