L'eternitat

Tinc un amic que diu que Jesu­crist va fer que el mates­sin per dei­xar de ser com els homes. Era la con­clusió de cons­ta­tar en directe les bar­ba­ri­tats que podíem come­tre. Sobre la inhu­ma­ni­tat –en cas que huma­ni­tat es pugui con­si­de­rar un terme posi­tiu–, cada poble podria escriure unes obres com­ple­tes. Si ho obser­vem en pers­pec­tiva, la soci­e­tat avançada o tec­nològica no ha fet dis­mi­nuir la nos­tra capa­ci­tat des­truc­tiva sinó que l'ha incre­men­tat. De la pedra i la llança hem pas­sat a les armes nucle­ars.

No tots els pobles tenen les matei­xes ànsies expan­si­o­nis­tes ni inten­ten impo­sar els seus cri­te­ris a la resta. Una de les coses que m'agra­den del nos­tre país és la como­di­tat en la pau, cosa que no implica covar­dia, diguin el que diguin els radi­cals. D'aquí a pocs anys cele­bra­rem que Cata­lu­nya fa gai­rebé un segle que no ha entrat en un con­flicte de grans dimen­si­ons. Alguns amics insis­tei­xen que és pro­ducte de la cas­tració que va patir el país: els que no van morir, van fugir o van callar defi­ni­ti­va­ment.

És una eter­ni­tat que cal no menys­te­nir, fins fa qua­tre dies es llui­tava als Bal­cans i tot el Medi­ter­rani està esquit­xat de guer­res, algu­nes enquis­ta­des durant el dar­rer mig segle. L'esta­bi­li­tat no té bona premsa, però és un objec­tiu que ens va por­tar a molts anys d'esplen­dor, tren­cats per un lus­tre de crisi depri­ment, que aviat amai­narà fins a dis­sol­dre's.

Pen­sar en el futur em dóna for­ces. Prenc aques­tes notes en un tren de la costa. El sol cau sobre el mar i m'enllu­erna quan toca les pàgines d'un lli­bre de Bor­ges, que he lle­git al llarg de la meva vida fins a tren­car-li ens ner­vis del llom. De bon començament es pre­gunta: “Com vaig poder no sen­tir que l'eter­ni­tat, anhe­lada amb amor per tants poe­tes, és un arti­fici esplèndid que ens alli­bera, ni que sigui de manera fugaç, de la into­le­ra­ble opressió del que és suc­ces­siu?” El seu con­cepte d'eter­ni­tat em fa dub­tar sobre si la meva impressió és sim­ple­ment una vague­tat il·lusòria. El tren, però, va a bon ritme.