Genocidi
El genocidi s'està aplicant al nostre poble, –amb extensió al País Valencià i les Illes– des de fa gairebé 300 anys, amb constància, i amb més o menys intensitat segons les diverses conjuntures. Els autors: els diferents poders polítics d'Espanya i de França. Deixant de banda, per coneguts, els crucials moments de la desfeta del nostre estat el 1714, i l'anorreament per part del franquisme de totes les institucions catalanes, tant les polítiques com les culturals, i centrant-nos només en un present continu, observem com el genocidi és aplicat amb els mètodes més subtils i amb els més barroers, depenent de l'ocasió. Aquesta segona manera, la barroera, és la utilitzada pel govern del Partit Popular, que, sense miraments, no s'està de res ni a l'hora d'explicar davant de tot Europa que el corredor mediterrani passa per Madrid.
Què volem dir, exactament, quan parlem de genocidi? L'Enciclopèdia Catalana ens ho defineix abastament. El terme compost de l'arrel del mot grec genoz (raça o espècie) i del sufix derivat del llatí caedere (matar), “fou encunyat pel jurista judeopolonès Raphael Lemkin el 1944 en el seu llibre Axis Rule in Occupied Europe. La definició del crim de genocidi va ser legalment tipificada i és recollida en la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Crim de Genocidi, aprovada per les Nacions Unides el 9 de desembre del 1948 i en vigor des del 1951.
I precisant un dels sentits del mot diu així: “comprèn tant l'assassinat en massa de membres d'un grup com el sotmetiment d'aquests a condicions que n'impossibilitin del tot o en part la supervivència (...)”.
El sentit del terme, doncs, abasta tant el sotmetiment d'un poble a un altre, al peu de la lletra, com el mètode cruent d'aniquilació. Per mala sort, en aquest país hem conegut històricament totes les aplicacions del sistema d'extermini. Centrant-nos en l'actualitat, el genocidi del nostre poble s'evidencia en una simple enumeració.
La cultura. Des dels diversos governs (salvant distàncies) se'ns diu que si a Catalunya hi existeix una cultura pròpia, aquesta o és residual o s'inclou dins la cultura universal, sense distincions, però actuen amb tanta por que tanquen les comunicacions per televisió dels diversos països catalans. Se'ns retenen a manera de botí de guerra els papers de Salamanca, que ens pertanyen. S'impulsa la cultura castellana tot invertint abundantment a Madrid en museus, centres culturals, grans auditoris, per convertir la ciutat en paradigma únic del que anomenen Espanya. I etcètera.
La llengua El darrer episodi contra la llengua catalana és decisiu: es posen traves a la llei d'immersió lingüística, cosa que significa la mort del català, com bé sabem. S'utilitza l'oposició a acceptar el català com a llengua de la UE, tant pels diputats espanyols com pels seus homòlegs d'Europa. S'intenta aniquilar el català al País Valencià tot posant traves al nom de la llengua. A les Illes, el PP practica la mena de genocidi lingüístic de pur estil franquista, que arriba fins i tot a reescriure els noms de lloc a la manera castellana. Maó s'ha convertit de nou en Mahón. I no cal esmentar la Catalunya del Nord. Els francesos en són mestres, a imposar l'única llengua que en mereix el nom: el francès.
La identitat. Ni tan sols es deixa escriure el mot nació catalana dins la Constitució. D'eufemismes n'han trobat de ben ridículs, el més conegut dels quals és “nacionalidad”.
S' ensenya a les aules que Catalunya no té personalitat pròpia. Mil contes procedents de l'imaginari espanyol volen avalar aquest dogma identitari, des d'explicar-nos els nostres segles medievals tot anomenant-nos “condados catalanes”, fins a contemplar el casori d'Isabel la Catòlica amb Ferran d'Aragó com a unió d'Espanya.
L'economia. El genocidi per espoliació econòmica és, però, el que els ofereix més bons resultats immediats. Des del PP, que ja hem dit que utilitza la barroeria, es gosa acusar Catalunya d'un excés de dèficit fiscal quan no s'ha complert el pacte fiscal fet per Zapatero i el conseller Castells. Han tancat en una caixa forta de La Moncloa els euros compromesos en aquell pacte. Caldria concloure, potser, que contra aital genocidi les Nacions Unides haurien d'intervenir, seguint l'acord del 1944. Quina ingenuïtat!, pensarem tot seguit. Però la llei existeix, i ens esclareix els conceptes. I amb el concepte de genocidi a la mà o ens disposem a desaparèixer com a poble o bé com a societat madura comencem a pensar què hem de fer.
