Un futur imperfecte

El futur no està escrit, es va cons­truint dia a dia. Tam­poc la sor­tida de la crisi ens tor­narà al pas­sat. I pot­ser és millor així, si con­si­de­rem on ens ha conduït la cul­tura de la com­petència sal­vatge, de l'estímul al con­sum i l'indi­vi­du­a­lisme des­con­tro­lat. Quin pot ser, doncs, el futur d'aquest país nos­tre tan espan­tat que sem­bla poder sola­ment cre­uar els dits i espe­rar que la tem­pesta escampi men­tre els diri­gents insis­tei­xen en una única manera de sor­tir del forat? Te raó Edgar Morin quan diu que, o bé can­viem de direcció o anem de cap a una catàstrofe de dimen­si­ons des­co­ne­gu­des? També ens diu que denun­ciar ( cosa que ja s'està pro­duint) es dife­rent d'enun­ciar, que reque­reix for­mu­lar, pro­po­sar i assa­jar noves for­mes de viure, de con­viure i de pro­duir, sos­tin­gu­des per valors dife­rents dels actu­als, per altres con­duc­tes per­so­nals i col·lec­ti­ves. Sem­bla, doncs, que ha arri­bat el temps de la ciu­ta­da­nia, el d'una nova presa de cons­ci­en­cia trans­for­ma­dora com la que, al llarg del últims segles i en mig de grans ter­ra­bas­talls, ha permès con­so­li­dar els avui tan amenaçats drets humans fona­men­tals

Però, per avançar cap a aquest futur, hem d'enca­rar diver­sos rep­tes. En pri­mer lloc, cal man­te­nir-se tos­su­da­ment des­cre­guts enfront de la ine­vi­ta­bi­li­tat de les dràsti­ques i injus­tes mesu­res empra­des. En segon lloc, es tracta de pren­dre en les nos­tres pròpies mans aque­lla part del destí comú que podem modi­fi­car. I final­ment hem d'iden­ti­fi­car quins son els trets més des­truc­tius de la nos­tra cul­tura, els que ens han dut fins aquí, infil­trats en la quo­ti­di­a­ni­tat, pre­sents en el llen­guatge i en les repre­sen­ta­ci­ons publi­ques que com­par­tim. Si els iden­ti­fi­quem, els podrem com­ba­tre i cons­truir-ne d'altres. Perquè dar­rere el que se'ns ofe­reix com a única i natu­ral rea­li­tat hi ha una deter­mi­nada con­cepció de qui és l'ésser humà i què es el que el mou, el que el motiva... Segles de his­to­ri­o­gra­fia ens expli­quen que l'home és un llop per a l'home; la majo­ria d'inter­pre­ta­ci­ons de les teo­ries de Darwin ser­vei­xen per afir­mar amb con­tundència que el progrés (hi ha molt a dir sobre què s'entén per progrés...) és resul­tat d'una bru­tal com­petència que apa­rent­ment legi­tima el domini dels més forts. Aquest prin­cipi impregna, de forma oberta o camu­flada la nos­tra cul­tura, la de la vida política i la dels mit­jans de comu­ni­cació. Es mos­tra des­ca­ra­da­ment quan, i aquest n'és tan sols un exem­ple, un debat polític tele­vi­sat queda imme­di­a­ta­ment reduït a un gua­nya­dor i a un per­de­dor com si es tractés d'un par­tit de fut­bol, men­tre s'oblida el con­tin­gut de les diver­ses opi­ni­ons i postu­res. El rànquing, les com­pe­ti­ci­ons, tan freqüents en la comu­ni­cació, mini­mit­zen el valor dels con­cep­tes, des­di­bui­xen els con­tin­guts i, cosa que és més greu, difi­cul­ten la coo­pe­ració i la pos­si­bi­li­tat de con­sens en qüesti­ons fona­men­tals. Men­tres­tant, fia­bles estu­dis científics, entre d'altres els de les doc­to­res M. Moreno i G. Sas­tre, demos­tren el que molts trans­for­ma­dors soci­als ja han intuït i prac­ti­cat: no sola­ment l'existència de capa­ci­tats huma­nes coo­pe­ra­ti­ves, sinó la seva importància per al desen­vo­lu­pa­ment humà que trans­corre des de les pri­me­res cèl·lules fins a les for­mes mes avençades de rela­ci­ons i orga­nit­zació. El progrés humà es fona­men­ta­ria, doncs, no tant en la com­petència com en el desen­vo­lu­pa­ment de la coo­pe­ració.

En mig de l'actual obs­cu­ri­tat faríem bé de tre­ba­llar per cons­truir una nova cul­tura pública ins­pi­rada en aquests valors,
de manera que ens per­metés con­ce­bre un futur col·lec­tiu i per­so­nal imper­fecte, sí, però mai fatal­ment catastròfic.