Aquest vespre

Entre la meva família i els amics més pro­pers hi compto ara mateix les següents per­so­nes: dues nenes que van a escola (i s'enduen el dinar amb la car­ma­nyola, perquè és més barat); un jubi­lat (que fa un any que espera una pròtesi de genoll); dues tre­ba­lla­do­res autònomes (que últi­ma­ment fac­tu­ren menys que l'IRPF que paguen cada mes); un noi que ha mar­xat a Ale­ma­nya perquè aquí no troba res; un altre que està a l'atur (se li acaba la pres­tació al juny); una noia que acaba de tro­bar una feina (al·leluia!), però li han fet un con­tracte labo­ral molt pre­cari (tan pre­cari, que cada dia es pre­gunta si demà encara tre­ba­llarà o ja l'hau­ran fet fora); una iaia (que té una pensió misèrrima i cada dia li costa més arri­bar a final de mes –i ara apu­gen la llum!), i una noia que va dei­xar la feina (molt mal pagada i amb uns hora­ris impos­si­bles) quan va tenir la pri­mera cri­a­tura.

Tots són molt bona gent. Tots són molt més pobres del que eren fa tres anys. Cada vegada més pobres. Tots (tret, per sort, de les cri­a­tu­res) viuen amb un pes al cor que els opri­meix i un temor vague que els fa tenir els ulls inqui­ets. “I si no ens en sor­tim?”, es pre­gun­ten. Jo penso que tot això farà un pet, i el que m'admira és que no l'hagi fet encara.

Cap d'aques­tes per­so­nes no farà vaga. Els que no tre­ba­llen no en poden fer, encara que la vaga sigui pre­ci­sa­ment per pro­tes­tar perquè no tenen feina. Els altres no en faran perquè tenen molta por de per­dre la feina i el sou, que és mise­ra­ble però que, al cap­da­vall, és l'únic que entra a casa. Fer o no fer vaga no té res a veure amb ser o no ser valent. La valen­tia és lle­var-se cada dia, i tirar enda­vant, i estar tran­quil i de bon humor. Però tots sor­ti­ran al car­rer. Dig­na­ment, seri­o­sos, con­vençuts que hem de poder deci­dir les regles que han de per­me­tre a la nos­tra gent i el nos­tre país sobre­viure. Per la gent i pel país, ens veu­rem aquest ves­pre a la mani­fes­tació. Nosal­tres hi ani­rem tots junts.