Glopades

Trenta anys. Això és el que va cele­brar avui fa tot just una set­mana la coo­pe­ra­tiva La Fageda de Santa Pau, a la Gar­rotxa. Va ser la cele­bració d'una història d'èxit que és motiu d'estudi en algu­nes de les millors esco­les de nego­cis del món. Un èxit que dis­sabte pas­sat es va voler com­par­tir amb un “petit” grup de 800 amics i tre­ba­lla­dors. Segu­ra­ment que des de la seva cre­ació, el 1982, no tot han estat encerts. Segu­ra­ment que més d'una i de dues per­so­nes diran que no els agra­den els seus iogurts o els seus gelats o les mel­me­la­des i con­ser­ves que sor­ti­ran al mer­cat pro­pe­ra­ment. Però el que és inqüesti­o­na­ble és que en el desori que enva­eix el pano­rama actual calen glo­pa­des d'opti­misme com la cele­bració d'aquest ani­ver­sari. Un opti­misme més neces­sari que mai i que pot aju­dar a fer veure que el món no s'acaba. Prin­ci­pal­ment després d'una set­mana de pro­tes­tes tan inten­ses com la que hem vis­cut i d'unes pre­dic­ci­ons tan catas­tro­fis­tes com les que hem escol­tat. No sola­ment hi ha empre­ses que van bé des del punt de vista econòmic, sinó que van bé des del punt de vista social. La Fageda dóna feina a prop de tres-cen­tes per­so­nes, la majo­ria amb dis­ca­pa­ci­tats intel·lec­tu­als o malal­ties men­tals. Només amb això ja es veu que no és una empresa qual­se­vol sinó que va molt més enllà de l'ano­me­nada res­pon­sa­bi­li­tat social empre­sa­rial. Una res­pon­sa­bi­li­tat que passa perquè les empre­ses es com­pro­me­tin en dife­rents àmbits. I n'hi ha per aplau­dir. Però com asse­gura la dita: “La dona del Cèsar no en té prou de ser hon­rada; a més, ha de sem­blar-ho.” I ara com ara estem massa escar­men­tats per pen­sar que podem donar per supo­sada l'hon­ra­desa de res. La decepció, la incre­du­li­tat, el recel i la des­con­fiança s'han con­ver­tit en el pa de cada dia. Però si hi ha empre­ses que cele­bren 30 anys d'èxit, o 50 o 25, per alguna cosa deu ser. I deu ser perquè n'hi ha que ho fan bé. I si n'hi ha alguns que ho fan bé, pot­ser els altres en podrien apren­dre en comp­tes de mirar-s'ho des de lluny. De fet mol­tes històries d'èxits ens vénen de lluny i només per això ens hem acos­tu­mat a valo­rar-les amb un plus inex­pli­ca­ble. A casa nos­tra, sense tants esca­ra­falls i amb més dis­creció que a altres llocs, s'estan fent uns quan­tes coses ben fetes. Però si només ho són i no ho sem­blen, com la dóna del Cèsar, tam­poc no ser­virà ni d'exem­ple ni de gaire res.