Memorial de greuges
Ja fa 45 anys que, com a element rellevant del Pla d'Estabilització, l'informe del Banc Mundial marcava un motor del desenvolupament consistent a construir una autopista que, en paral·lel a la costa, assenyalés la ruta del progrés. El projecte de corredor mediterrani ja ve, doncs, de lluny i, de fet, si volem remuntar-nos fins a temps immemorial, veurem que el primer eix del territori viari el van construir els romans, amb la seva Via Augusta, atès que això era el que dictaven i encara segueixen dictant la lògica i el sentit comú. Durant segles, per tant, les idees –força segueixen mantenint la seva vigència amb tot el pes que sempre tenen les evidències meridianes si no és que, en lloc del sa judici, es faci servir el parti pris de l'hostilitat preconcebuda tal com fa la ministra de Foment, Ana Pastor. En efecte, quan ja semblava que tothom estava d'acord que s'imposés la raó i, fins i tot, la UE estava disposada a impulsar la solució mediterrània i donar-hi suport amb subvencions, la ministra debutant es despenja amb el zel del neòfit i els seus prejudicis de discriminació anticatalana i planteja com a preferent l'itinerari Madrid-Saragossa-Canfranc. No hi fa res que aquesta alternativa irracional comporti el cost astronòmic de construir un megatúnel que no podria ser mai rendible. Raó per la qual els portuguesos s'han retirat del projecte, que, a més, els inspira temors de colonització ferroviària de Madrid.
És cert que l'Estat espanyol és el màxim especialista i el més alt exponent de construcció d'autovies gratuïtes allà on no hi ha cotxes ni trànsit de camions de mercaderies. I, en aquest cas, no és veritat que l'òrgan desenvolupi la funció. Que per més diners que s'hi aboquin (i que s'hi han abocat), algunes estacions de l'AVE megalòman com ara Guadalajara seguiran tenint vuit passatgers o hauran de tancar-les. Tal com deia aquell informe del ninistre de Sanitat: “S'ha acabat l'epidèmia per falta de personal.” Un problema que ja va frustrar aquell faraònic projecte de macrocasino dels Monegros que ha fet la fi del Cagaelàstics, després d'uns desproporcionats esforços i d'uns recursos que podien haver-se destinat a objectius més raonables i assequibles. Val la pena recordar-ho just el dia en què el magnat del joc Adelson s'entrevista amb sengles delegacions de Barcelona i Madrid a fi de provocar uns subhasta d'exempcions fiscals, de subvencions i de favors diversos en contrapartida per l'eventual instal·lació del complex Eurovegas quan el joc i la prostitució de Nevada ja no són tan negoci com abans i l'empresa que ja ha obert casinos a Macau, eximperi de Stanley Ho, en un país de més ludòpates que la mitjana, i també a Singapur, on tenia un restaurant Santi Santamaria.
En tot cas, la ministra és “inasequible al desaliento como las viejas falanges de Galicia”. Es de Pontevedra i en prendre possessió ja va proclamar que les retallades no afectarien les grans infraestructures anunciades per a AVE i autovies que l'acostin a la seva terra natal. I, a continuació, se'n va anar a Brussel·les a insistir en l'enllaç Madrid-França (via Canfranc per Túnel). Va ser, doncs, a la UE on li van donar la primera lliçó en termes de subratllar-li que els diners d'Europa s'han d'invertir amb rigorosa racionalitat i sense canviar a caprici les decisions adoptades per un procés de laboriosa negociació i de consens. Potser el més dur que es va haver de sentir va ser que, en els acords supranacionals, la política acordada és d'Estat i no una conjuntural o electoralista política de partit. Es curiós que la zona d'origen dels governants centralistes sigui determinant a l'hora d'adjudicar les obres públiques. Per exemple, a Osca hi va arribar un AVE innecessari molt abans que a Barcelona per la senzilla raó que Victor Morlán, el secretari d'estat del ram, era d'allà. Va començar l'Alfonso Guerra que no era partidari de fer carretera per anar als toros. Una vegada, des de Portugal, va demanar un avió del govern per arribar abans de les cinc en punt de la tarda. La ministra de Foment (popularment la Maleni), diputada per Màlaga, també va fer arribar l'alta velocitat abans a la porta de casa seva que no pas a Barcelona.
En canvi, als ministres catalans, del partit que siguin, quan fan l'aterratge a Madrid ja se'ls indica que s'han d'oblidar dels seus orígens i que de cap manera no poden escombrar una mica cap a casa tal com fan els altres. Es més, han de guardar un sepulcral silenci cada vegada ( i són moltes) que es perjudica Catalunya. Posem per cas, per exemple, l'aeroport de Barcelona menystingut i maltractat per la funesta i malèfica aliança Iberia-Aena, principal obstacle contra la voluntat de ser un hub i de tenir vols transoceànics en lloc de prestar serveis de vols borreguers i de low cost. O bé al Port de Barcelona, privat per l'organisme abans inexistent de Puertos del Estado que prefereix que el Pireu, Génova o Marsella siguin els líders de la Mediterrània a fi d'evitar que ho sigui Barcelona amb un ample de via europeu i amb capacitat de competir en el tràfic Extrem Orient-Suez-Barcelona i plantar cara a les rutes atlàntiques amb destinació Rotterdam i Hamburg.
Tanmateix, la ministra Pastor segueix en la línia Maleni i Pepiño Blanco i ha amenaçat la UE amb el seu propòsit de seguir lluitant per un traçat que, sense criteris de rendibilitat i en temps d'austeritat i de crisi, implanti el sistema radial per tots els azimuts en una equivocada exhibició d'una grandesa inexistent. Després del gest grandiloqüent de Rajoy quan diu a Europa que s'esperi a les eleccions per presentar els pressupostos i que li retoquin el marge de maniobra del Parlament d'un país que, amb això, fa gala de la pròpia sobirana. Tots dos són evocadors d'aquells versos que diuen “Soy espanyol, luzco del mundo en la gentil pavana, sobre el recio tahalí de mi tizona, una cruz escarlata que pregona mi abolengo de estirpe castellana.” Si de portes enfora pateixen aquests deliris, es pot intuir que portes endins es faci una constant involució de l'autogovern a base d'obstruccionisme, Tribunal Constitucional i persecució implacable del fet diferencial.
