Larsson

Encara no he començat la ter­cera part de la tri­lo­gia Millen­nium d'Stieg Lars­son, perquè el tinc en el piló dels lli­bres pen­dents de lle­gir i tam­poc no hi ha cap pressa a saber com acaba aquesta nova aven­tura de títol estrambòtic de la Salan­der i com­pa­nyia. El feno­men Lars­son és d'aquells que fa veure amb opti­misme el futur del lli­bre (en el suport que sigui), un ave­nir que passa pel man­te­ni­ment de l'hàbit de lle­gir. Ja se sap que sem­pre sur­ten els puris­tes, els lle­pa­fils i els intel·lec­tu­als dis­po­sats a aixa­far-nos la gui­tarra (que no són pas tots els intel·lec­tu­als), que diuen que aques­tes gasòfies de lla­dres i sere­nos no són lite­ra­tura ni són res. Però, què voleu que us digui? Quan veig algú prac­ti­cant l'acte de lle­gir no pas amb les ins­truc­ci­ons del telèfon mòbil sinó amb un totxo de 800 pla­nes, penso que el gust per la lite­ra­tura sem­pre comença prac­ti­cant l'hàbit de lle­gir. L'impor­tant és posar-s'hi.