vuits i nous
Lligant amb la Salander
La lectura massiva a Catalunya de la sèrie sueca «Millennium» pot haver influït en l'abstenció a les europees
Si el tercer llibre de la trilogia Millennium de Stieg Larsson s'ha posat a la venda a les llibreries aquesta setmana, divendres de l'altra la secció de Cultura d'aquest diari ja l'havia rebut. Avantatges que tenim de vegades els periodistes. Al vespre, a l'hora de plegar, el vaig veure sobre la taula de la Valèria Gaillard, la redactora de llibres de la secció, i li vaig demanar que me'l deixés. Se m'havia ocorregut fer un experiment. La Valèria em va fer prometre que l'hi retornaria i vaig sortir al carrer portant sota el braç el llibre, que pesa més d'un quilo.
Havia de tornar a casa, a Mataró, i en comptes del tren vaig decidir agafar aquell dia l'autobús de can Casas, que té un passatge més familiar. Vaig entrar dels primers a l'autobús, em vaig asseure al costat de la finestra i vaig obrir La reina al palau dels corrents d'aire, que és com es titula el llibre. De reüll vaig observar que pel passadís avançava una dona jove carregada de paquets. Mentre fèiem cua al carrer ja m'hi havia fixat. Es va aturar a l'alçada d'on jo em trobava, i quan pensava que s'asseuria al meu costat i jo ja m'havia remogut una mica per fer-li espai, em va demanar si podia deixar els paquets al seient lliure. Li vaig dir que sí, i ella es va asseure al seient de l'altre cantó del passadís. Es va posar uns auriculars a les orelles, va tancar els ulls i va fer la sensació que s'havia de passar tot el viatge en aquesta posició absent. L'autobús va arrencar i jo vaig seguir la lectura. Al cap d'una estona, una estona només, vaig sentir una exclamació. Em vaig girar. La dona s'havia arrencat els auriculars amb una estrebada i em mirava assenyalant el llibre: «D'on l'ha tret?» Em vaig fer l'interessant amb una resposta vaga. Ella va mirar darrere el meu clatell i em va dir: «No es pensi que sóc sola, a envejar-lo.» Em vaig girar: una passatgera que seia darrere meu mantenia els ulls clavats damunt la pàgina per on tenia obert el llibre. Estava tan abstreta en la lectura que no es va adonar ni de la meva mirada ni del gest de la dona jove. L'experiment havia acabat amb èxit.
L'altre dia la vídua de Stieg Larsson –una dona que no veu res de drets d'autor perquè no estava legalment casada amb ell– es queixava perquè la campanya promocional dels llibres de la sèrie insisteixen a presentar-los com uns simples relats policials quan, segons ella, el seu marit havia volgut denunciar la violència i la corrupció de Suècia, que és el país de Larsson on passa l'acció. Que no es preocupi la vídua en tants sentits ofesa perquè hem entès perfectament que la mitificada Suècia que visitem de la mà de la petita i esprimatxada Lisbeth Salander té moltes teranyines pels racons, com té uns tipus de dones que no s'assemblen gens a les sueques que visitaven la Costa Brava quan Suècia era l'ideal de la democràcia, la civilitat i la justícia distributiva. Ara sabem que ni les vídues sueques cobren el que han de cobrar en el país de l'amor lliure i la família posada en qüestió, sinó que s'ho queden els pares del difunt per falta d'un tràmit. Arribo a pensar si la lectura massiva de Millennium a Catalunya no ha incidit en l'abstenció de les eleccions europees. Suècia era això? Això és Europa? Em quedo a casa llegint o escoltant música pels auriculars.
Un dia vaig veure una pel·lícula finlandesa que explicava la història d'un noi que vol emigrar lluny de Finlàndia de tan cansat com està de conviure amb borratxos, misèria, policies que només estossinen i democràcia degradada. El noi estalvia per anar-se'n a un país ideal, i quan ha reunit prou diners agafa un vaixell i es planta –agafin-se fort– a Mèxic.
En realitat, després de l'experiment a l'autobús, tinc el tercer volum de Millennium abandonat a les primeres pàgines perquè aquests dies estic acabant 2666, la monumental novel·la de Roberto Bolaño, un altre autor mort abans de saber l'èxit de la seva obra. 2666 situa bona part de l'acció a Mèxic, en la més corrupta, violenta i esventada ciutat que un es pugui imaginar, on abunden els que no estimen les dones. He mirat de trobar-hi, als seus carrers o la presó, aquell noi de Finlàndia, i potser sí que hi ha algun personatge desesperat del tot que s'hi assembla o que és ell. Estem envoltats. Per Suècia, per Finlàndia, per Mèxic o per la Costa del Sol, que de moment no té novel·la ni pel·lícula, com si que en té la Camorra italiana, estem envoltats.
Quan l'autobús va arribar a lloc i ens disposàvem a baixar, vaig dir a les dues dones: «No passin ànsia, que la Salander és viva.» Al final del segon volum semblava que fos morta i enterrada. Ja es veia que no podia ser, si encara hi havia una tercera part, però amb els novel·listes no se sap mai. La dona que havia viatjat al meu darrere em va dir: «Sí, ja he vist que l'operaven i li extreien la bala del cap.»
