El nom d'una biblioteca

Les biblioteques d'aquest país, com les escoles o els instituts, solen tenir nom. Batejar-les permet recuperar algun topònim perdut, assenyalar el barri on es troben o homenatjar la memòria d'algú que se n'ha fet mereixedor. Aquest criteri, tan senzill i tan clar, és el que va presidir la decisió unànime de l'Ajuntament de Castelldefels, l'any 1986, de donar el nom de la seva biblioteca a Ramon Fernández Jurado, un home estimat i vell lluitador, antic regidor municipal i diputat electe al Parlament, poeta i narrador en català, castellà i esperanto. Afegim encara, per als lectors que no ho sàpiguen, que Fernández Jurado era també un ebenista fill d'Almeria, un comandant de l'exèrcit de la República que va ser condemnat pels franquistes a trenta anys de presó, un home enamorat de la seva terra d'adopció que feia classes de català i que havia contribuït a crear una dotzena d'entitats culturals a Bellvitge i a Castelldefels. En definitiva, un home apassionat que ens va deixar escrites, entre d'altres, unes excel·lents Memòries d'un militant obrer: 1930-1942.

Qui signa aquesta article coneixia de prop l'home i coneixia de prop l'equipament bibliotecari. I és que, ara ja fa vint-i-sis anys, en un dia radiant de primavera, vaig tenir l'honor de poder assistir a la inauguració de la que aleshores constituïa la biblioteca noranta-sis de la xarxa de la Diputació de Barcelona. Recordo haver escrit, pocs dies després, un article en un diari on ponderava la justesa de l'elecció del nom i on opinava que, a aquell home autodidacte, que s'havia alimentat àvidament de les biblioteques populars, la conjunció del seu nom amb aquella casa de cultura i de llibres sens dubte l'hauria complagut.

Doncs bé. Vet aquí que han passat els anys i que, sortosament, Castelldefels es disposa a inaugurar una biblioteca nova, molt més gran –de quasi 5.000 metres quadrats–, molt més esplèndida. I vet aquí que a la vila costanera hi ha un nou equip de govern municipal, que ha decidit designar el nou equipament amb un altre nom, Biblioteca Central, una apel·lació merament administrativa, gosaria dir que simplement descriptiva i geogràfica, que també existeix en altres poblacions –com per exemple la meva–. He de confessar que no entenc aquest canvi, si no és perquè la decisió es fonamenta en un criteri de sectarisme polític. I costen d'admetre unes explicacions oficials que diuen que la memòria de Fernández Jurado no hi haurà de patir gens, perquè es reserva el seu nom per a la sala principal polivalent. I com que aquesta sala estarà retolada des de l'exterior i a l'interior hi haurà un vinil amb una foto i una biografia, conclou el regidor delegat de la biblioteca: “Estem ben segurs que, a partir d'ara, el nom del senyor Fernández Jurado serà, fins i tot, més visible, conegut i pronunciat pels veïns i usuaris que fins ara.” Però la pregunta no pot sinó continuar formulant-se: si és així, si del que es tracta és de fer més coneguda i més visible una memòria i no precisament de mutilar-la, per què canvien doncs el nom de la biblioteca? ¿I per què volen dir-ne una cosa tan gèlida com “Biblioteca Central”? ¿Per què oposar-se, a més a més, a un sentiment molt generalitzat a dins la població, que s'havia fet seva aquesta designació i que protesta i protesta inútilment amb iniciatives de tot tipus?

Es digui com es vulgui, tornem a una vella qüestió que aquest país ja hauria d'haver superat per sempre si no fos, almenys en alguns dels seus responsables polítics, tan pendular, tan oblidadís, tan sectari. I és que la construcció o l'enfortiment d'una pàtria, sobretot en temps difícils, és el resultat de l'aportació de molta gent, diversa, plural. Gent d'idees diferents, de mentalitats no sempre confluents ni monolítiques, que han contribuït a sumar, a enriquir, a fer créixer. Un canvi de signe polític no autoritza a creure que el món va començar el dia que nosaltres vam néixer, a fer taula rasa de tota l'herència positiva que hem rebut. Canvien els colors i les camises dels responsables polítics, però hi ha un fil de continuïtat que ultrapassa el recorregut més o menys efímer o durador –en tot cas, sempre temporer i eventual–, d'una nova fornada de gent al capdavant de les administracions. I una mínima autoestima col·lectiva exigeix tenir una visió àmplia i comprensiva del llegat que s'ha transferit d'unes mans a les altres, acceptant els beneficis d'allò que ens ha fet tal com som.

Tot això se sol dir, se sol proclamar, però no sempre es practica. Hi ha un afany impenitent de negar allò que fuig de la pròpia cleda, del propi grup, de la pròpia ideologia. I es consuma i s'exerceix en coses a vegades aparentment petites, quotidianes, en misèries concretes i mal dissimulades –fent veure que les raons són unes altres– que no parlen gaire bé de la nostra comprensió i de la nostra generositat.

Voldria acabar aquest article amb unes poques dades que no són gens filosòfiques ni literàries, però que potser ho faran entendre tot. I és que no voldria practicar tampoc la dissimulació, ni ser acusat de no posar totes les cartes damunt la taula. A més de tot el que ja s'ha explicat, cal que el lector sàpiga que Ramon Fernández Jurado, en el terreny sindical, va militar primer a la CNT i després a la UGT; que en el terreny polític, va pertànyer al BOC i al POUM; que va participar a l'Assemblea de Catalunya, i que finalment va militar al PSC. Una gamma de colors, certament, ben diferent dels governants actuals del municipi de Castelldefels...